L’edat de jubilació a partir de 2027 se situarà en els 67 anys, amb el requisit mínim d'haver cotitzat durant 38 anys i sis mesos. En aquell moment, l'esperança de vida estimada serà de 87 anys per a les dones i de 82 anys per als homes, segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Són bones notícies, però cal tenir en compte que, com més longevitat, més probabilitat hi ha de patir dependència. «Per tant, la jubilació cada vegada durarà més i augmentaran les despeses motivades per les necessitats de cures que es requeriran durant més de la meitat de la supervivència», explica Immaculada Domínguez Fabián, professora titular de la Universitat d'Extremadura (UEx).
Un estudi de l'escola de finances Afi assenyala que la dependència serà la contingència del segle XXI i es preveu que el 2030 gairebé el 5 % dels majors de 65 anys pateixin una dependència de Grau III, la més severa de totes. L'informe diu que el cost mitjà de contractar una persona per a la cura assistencial és de 20.000 euros l'any, 1,6 vegades l'import mitjà de la pensió pública de les persones d'entre 80 i 84 anys. Per la seva banda, una plaça en una residència de gent gran privada costa, de mitjana, uns 2.000 euros mensuals.
D'altra banda, cada vegada es jubilen persones amb pensions més elevades (la pensió mitjana ja se situa en els 1.167,83 euros) i aquestes persones cobren durant més temps la prestació, mentre que la part baixa de la piràmide poblacional es va estrenyent. Hi ha menys població en edat de treballar a causa d'una taxa de natalitat cada cop més baixa; és a dir, menys cotitzadors per finançar la pensió pública. A més, els sous són baixos i les taxes d'atur són elevades. En l'actualitat, la ràtio de cotitzadors per pensionistes és de 2,3 segons l'INE, enfront dels 2,7 de 2008. En les properes dècades se situarà per sota del 2.
Miquel Perdiguer, CEO de Pensium, aporta una altra dada en el podcast de Banc Sabadell: «El 2035 una de cada quatre persones tindrà més de 65 anys i això són moltes pensions. Per tant, no podem creure que l'Estat s'encarregarà de tot; hem de pensar a estalviar un 10 % dels nostres ingressos», ja siguin de la feina o del patrimoni immobiliari.
ESTALVI PREVISIONAL
Les pensions d'aquí a 20 anys seran «més tardanes i tindrem menys diners a la butxaca». Així de contundent és Perdiguer. «Hi haurà pensions públiques, però potser no tan bones i arribaran més tard. Hi ha una part positiva: ara sabem el que passarà i podem preparar-nos, podem pensar què hem de fer per poder complementar aquesta pensió pública», assenyala el CEO de Pensium. És a dir, podem augmentar l'estalvi previsional, destinat a la jubilació.
El sistema es basa en tres pilars. El primer és el sistema públic, que ja hem esmentat, i els altres dos són privats: els plans d'ocupació —plans de pensions que ofereixen les empreses als seus treballadors— i els plans de pensions individuals. El Govern vol potenciar els plans d'ocupació, però el poc incentiu per impulsar-los a Espanya fa que el seu recorregut sigui mínim. Els costos empresarials que suposa la seva implantació són una barrera per a les pimes i només les grans empreses i organitzacions tenen capacitat per oferir-los. Dels 9,6 milions d'estalviadors en plans de pensions, només dos milions són partícips d'un pla d'ocupació (el 10 % de la força laboral), segons l'Associació d'Institucions d'Inversió Col·lectiva i Fons de Pensions (INVERCO).
Per a Domínguez Fabián, que participarà en el proper webinar organitzat per BanSabadell Pensions per analitzar com s'ha d'afrontar la jubilació, «l'anomenat estalvi previsional és un estalvi finalista i està dissenyat perquè les quanties que s’hi destinen no es 'toquin' fins que es produeixi la contingència per a la qual es subscriu, ja sigui la jubilació, la incapacitat o la viduïtat». En aquest sentit, l'experta recorda que «perquè aquest estalvi es mantingui fins al moment de la jubilació, s'apliquen mecanismes de liquiditat, que no permeten que les quanties lliurades en el producte de previsió es puguin recuperar abans del que s'estimava o que penalitzen si es fa. Aquesta falta de liquiditat es compensa amb deduccions fiscals que serveixin d'estímul i incentiu».
Esther Pichardo, directora d'Estalvi i Pensions de BanSabadell Vida i Pensions, defensa aquests plans com a instruments pensats per estalviar a llarg termini, que no s'han de rescatar, llevat de casos excepcionals. Així, de la mateixa manera que a la crisi de 2008, quan hi va haver problemes de liquiditat, els plans es van poder utilitzar per fer front a pagaments de la quota de les hipoteques. Entre l’abril i el setembre, els plans de pensions també van col·laborar amb el bé general perquè van permetre complementar els ingressos d'autònoms i empleats que van veure reduïda la seva facturació per la crisi de la COVID-19», afirma l'experta. A més, «en els últims 10 anys, els plans de pensions han abonat més de 4.000 milions d'euros a més de 720.000 partícips per supòsits de liquiditat excepcional», afegeix.
Per a la professora de la UEx, si finalment es redueix l'atractiu fiscal dels plans individuals repercutirà negativament en l'estalvi particular. «Les dades mostren que l'aportació mitjana dels plans de pensions individuals el 2019 va ser de 4.039 euros, de manera que es produirà una pèrdua de l'estalvi si es limita a 2.000 euros», assevera.
Els experts rebutgen aquesta penalització també pensant en els autònoms, ja que per als 3,2 milions de treballadors per compte propi és l'única via que tenen per accedir a l'estalvi previsional.
Com podem abordar un problema estructural com aquest? Ricard Balcells, director del Segment de Banca Personal de Banc Sabadell, planteja tres possibles solucions en el document formatiu Preparar-nos per a les jubilacions del futur elaborat juntament amb Esade. La primera és incentivar l'estalvi privat «tant particular com des de les empreses». A més, cal adoptar «mesures dirigides a solucionar la insuficient equivalència actuarial i financera que es produeix actualment entre el que s’ha cotitzat i la pensió que es percep». Balcells assegura que, segons la informació del sector, aquesta insuficiència porta al fet que les pensions per jubilació «siguin un 51 % superiors al que s’ha cotitzat».
Finalment, el director del Segment de Banca Personal de l'entitat recomana reformar el mercat laboral «per augmentar la taxa d'activitat i d'ocupació, la productivitat i els salaris, incentivar la prolongació de la vida laboral i implantar mesures que afavoreixin la fecunditat, tenint en compte l'envelliment de la població».
A més de la dada esmentada per Balcells sobre la relació entre cotització i pensió, hi ha un altre indicador que reflecteix les diferències del sistema espanyol pel que fa a la resta de països veïns: la taxa de reemplaçament o de substitució, que mesura l'import de la pensió respecte de l'últim sou. A Espanya aquesta taxa és del 72 %, 25 punts superior a la de la mitjana europea, segons un informe de la Comissió Europea.
Domínguez Fabián assenyala que «si els individus consideren que la pensió pública és suficient, no estalviaran per a la contingència de la jubilació. I aquesta conclusió és vàlida tant per a Espanya com per a qualsevol altre país». La professora de la UEx recorda que quan es fa referència a altes taxes d'estalvi complementari en països del nostre entorn, «cal acompanyar l'anàlisi amb l'estudi de la taxa de substitució que atorga el sistema públic». Per això una altra de les recomanacions dels experts és que les administracions públiques ofereixin més informació sobre la realitat de la futura pensió de cadascú, a més d'apostar per l'educació financera de la població; dos aspectes fonamentals perquè la major longevitat no es converteixi en un «caramel enverinat».
