L’èxit i el fracàs estan separats per una línia prima, i la capacitat d’anticipar-se als canvis en un context d’incertesa i inestabilitat com l’actual és un dels grans trets diferencials que determinen si una empresa quedarà a una banda o l’altra d’aquesta línia.
Saber avançar-se als esdeveniments és i serà fonamental per a les companyies, especialment després del canvi de paradigma que ha portat la COVID-19. Desafortunadament, el teixit empresarial espanyol arrossega llastos culturals, humans i materials que multipliquen la dificultat d’aquesta tasca.
Una qüestió de mentalitat
La transformació digital de què parla tothom és només un dels aspectes que cal incorporar. Aconseguir una estructura fluida i adaptable és una qüestió que ha de reflectir-se en els pressupostos, l’estratègia i, sobretot, les ments dels integrants d’una companyia.
Segons un estudi recent d’IFS, el 53% dels empresaris espanyols reconeixen que els agradaria que la seva empresa estigués impregnada de la mentalitat de ‘change before you have to’, és a dir, canviar abans que t’hi vegis obligat per les circumstàncies.
Però el que s’ha vist durant aquest any atzarós no convida a l’optimisme: segons un sondeig de la companyia auditora BDO, el 75% de les empreses pàtries líders en els seus sectors respectius creuen que els plans de contingència previstos van fallar a l’hora de preveure els reptes que va presentar la pandèmia i el 48% consideren que l’impacte que ha tingut ha estat “molt greu”, en contrast amb el 39% de la mitjana europea.
Pot interessar-te: Comunicació i empresa en temps de crisi
Enrique Quemada, president del grup OnetoOne Corporate Finance, no amaga el cap sota l’ala a l’hora de ser crític: “A Espanya les empreses no s’anticipen, sinó que reaccionen, i això gairebé per obligació, com en el cas del teletreball“.
A l’hora d’abordar-ne els motius, el directiu no dubta a baixar de la ‘torre d’ivori’ de les grans empreses i assenyalar com a grans perjudicades d’aquesta idiosincràsia les petites empreses, bona part del teixit productiu patri.
Falten mitjans per aconseguir estructures fluides
Deia Napoleó que per guanyar la guerra fan falta tres coses: diners, diners i diners. Des d’aquest angle, els empresaris estan mal armats per guanyar la batalla contra el temps: “Per tenir una infraestructura que habiliti l’empresa per avançar-se a la conjuntura, necessita un compte de resultats que ho permeti, i els beneficis de les companyies del país estan al voltant del 5%”, explica Quemada. “Les empreses espanyoles competeixen en preu, no en tecnologia, com les alemanyes, i això resta marge de maniobra”.
José María Gay de Liébana, doctor en Economia i Dret que imparteix classes d’Economia Financera i Comptabilitat a la Universitat de Barcelona (UB), afirma: “Moltes de les empreses no tenen ni les eines ni l’estructura per fer front a circumstàncies sobrevingudes com el coronavirus”. I afegeix: “Sobretot, a causa de la falta de liquiditat, de recursos propis i de reserves; i també perquè operen en sectors molt vulnerables a la pandèmia”.
La seva anàlisi conflueix amb la de Quemada quant als obstacles derivats del model productiu: “A Espanya s’ha tendit massa cap al sector serveis, que moltes vegades té un valor afegit baix”, apunta. “Ara això passa factura i continuarà fent-ho els anys vinents. Lamentablement, quedaran unes cicatrius econòmiques fondes que repercutiran en la destrucció d’empreses i d’ocupació”.
Pot interessar-te: Covid-19 i ocupació: així s’ha replantejat el món laboral
Un altre dels punts en comú en el discurs de tots dos experts és la poca versatilitat derivada d’una deficient educació empresarial: “Es detecta una falta d’innovació, conseqüència d’una baixa formació i dels pocs recursos dirigits a investigar i desenvolupar”, explica Gay de Liébana.
Les solucions: digitalització i enfocar eficientment el canvi
El professor assegura que Espanya té un problema de productivitat, però també assenyala trets positius: “A tots els sectors hi ha empreses que destaquen per la seva capacitat camaleònica d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Es veu sovint en el comerç electrònic o en la digitalització”.
Aquest últim aspecte del procés productiu és el que ha experimentat una evolució més profunda els darrers mesos, impulsada per les extraordinàries circumstàncies que vivim a causa de la pandèmia. Una de les conclusions més rellevants de l’última edició de l’esdeveniment de gestió Controller Centricity del GCCI és que durant els mesos de confinament es van consumar els avenços en transformació digital que s’havien previst per als pròxims cinc anys.
Aquests progressos els hauran de gestionar directius amb un coneixement tecnològic complet, ja que l’avantatge competitiu se situarà en el terreny de la tècnica. Amb aquesta finalitat, és imprescindible millorar la formació dels líders, tal com reclamen els experts.
Una altra de les lliçons que ha deixat la COVID-19 és que per anticipar-se als problemes és imprescindible que l’empresari tingui una visió àmplia del mercat que li permeti analitzar com els esdeveniments globals poden afectar la seva companyia. I no falten els referents, com indica Quemada: “A Singapur, Corea del Sud, Irlanda i Taiwan han estat ràpids i s’han adaptat al canvi o l’han creat”.
Gay de Liébana considera que “és important contrarestar la reduïda grandària de les empreses, perquè és d’on deriva la poca productivitat”. Les tasques principals que s’han de dur a terme al nostre país per augmentar la capacitat de previsió de les companyies són dues: “D’una banda, millorar el capital humà, i de l’altra, incrementar el capital tecnològic”, conclou el docent.
La comunicació, un actiu essencial per al capital humà
Encara que la tècnica és un actiu fonamental per anticipar-se als imprevistos, una bona gestió del capital humà depèn de la comunicació. Jaume Gurt, advisor & mentor de directius, recorda que es tracta, essencialment, d’una habilitat humana: “La tecnologia facilita la connexió, no la comunicació”, aclareix en el Podcast de Banc Sabadell.
L’expert assenyala que la falta d’un terme mitjà és un dels mals que perjudiquen l’intercanvi humà d’informació a les empreses. “A les petites empreses hi ha massa familiaritat”, opina, “mentre que a les grans passa tot el contrari: la comunicació és freda, distant”.
Per solucionar aquests problemes, Gurt aposta per la “proximitat”, entesa no com a intimitat familiar, sinó com un acostament al subordinat que transmeti autenticitat. A més, és essencial treballar la fiabilitat: “Els missatges que enviem han de tenir una única font que tota l’organització tingui com a referència” per evitar que la informació es perdi o es distorsioni pel camí.