Avui dia, la incertesa entorn de les previsions demogràfiques i macroeconòmiques és elevada, cosa que ofereix un ventall d’escenaris de risc. Alguns d’aquests escenaris posen en qüestió la sostenibilitat del sistema de pensions. “La demografia és inexorable: l’any 2035, una de cada quatre persones tindrà més de 65 anys, de manera que no podem pretendre que l’Estat s’encarregui de tot”, assegura Miquel Perdiguer, CEO de Pensium, en el Podcast de Banc Sabadell.
Ara bé, això no significa que el sistema de pensions no sigui sostenible; simplement, s’hauran de repartir els diners entre més persones i la jubilació s’endarrerirà uns quants anys.
En aquesta mateixa línia, l’informe de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) planteja un augment de la despesa en pensions superior al previst en anys anteriors. Aquestes dades projectades podrien quedar afectades per tres factors: un descens del flux migratori, que comportaria una disminució de la població en edat de treballar; un menor dinamisme del mercat laboral, i els efectes de la COVID-19, que podrien suposar una caiguda del 2,5% del producte interior brut (PIB), en lloc del creixement estimat de l’1,6%.
Les previsions per al 2050
L’escenari central que planteja AIReF considera un nivell baix de dinamisme laboral, pel qual l’atur estructural tornaria a les xifres prèvies a la crisi derivada de la pandèmia del coronavirus, al voltant d’un 7%. Però aquests números només s’aconseguirien mitjançant una sèrie de reformes del mercat de treball.
Si a aquesta projecció hi afegim un augment de la desocupació de fins al 10%, la taxa d’activitat (la relació entre la població activa i la població en edat de treballar) perdria dinamisme i ascendiria només un 1% entre els anys 2019 i 2050. Aquest escenari porta a un augment de la despesa en pensions d’1,2 punts, fins a suposar el 15,4% del PIB el 2050, i a un increment de la taxa de substitució (obtinguda en dividir la quantia de la pensió i l’últim salari rebut) de fins al 54,6%.
A llarg termini, l’AIReF assumeix en el seu escenari principal que la crisi de la COVID-19 no tindria efectes estructurals. Pel que fa a la productivitat, les conseqüències de la pandèmia retardarien el creixement de l’1,1% fins al 2050, en comptes de produir-se l’any 2035, quan es tenia previst. En aquest context, la despesa en pensions augmentaria en 0,7 punts, fins al 14,9%, i també creixeria la taxa de substitució fins al 55,2%.
Necessitat de la iniciativa pública i de la privada
“La situació actual s’agreujarà els anys vinents, de manera que, amb tota seguretat, s’hauran d’adoptar mesures estructurals que donin sostenibilitat al sistema. La confiança en el futur és la clau per a la prosperitat de qualsevol societat i la seva economia, i les pensions formen part ineludible d’aquesta confiança”, opina Ignasi Puigdollers, soci de Mercer.
La consultora ha publicat l’índex Mercer CFA Global Pension Index, en el qual s’analitzen 39 sistemes de pensions del món. Espanya ocupa la posició 22, i la pitjor puntuació l’obté en la subcategoria que valora la sostenibilitat del sistema.
Pot interessar-te: Reflexions post-COVID-19: com serà la nostra jubilació?
Puigdollers explica que aquestes mesures estructurals són un assumpte històricament pendent i, en aquest sentit, indica que el fons públic de pensions, que vol facilitar l’adhesió dels treballadors als plans d’estalvi a llarg termini per elevar el nivell de substitució de la previsió social complementària, especialment entre autònoms, és una notícia positiva perquè significa que “s’està construint en aquesta direcció”.
“Per evitar decisions que puguin suposar un cert tacticisme, és necessària una visió a llarg termini. La diferència amb altres crisis és que aquesta, a més, coincideix amb l’anomenada revolució tecnològica, accelerant-ne els efectes en aspectes de calat profund en els teixits econòmics i, en conseqüència, en molts comportaments socials”, exposa.
Per a Puigdollers, aquesta acceleració digital augmentarà l’accés a les possibilitats de canalització de l’estalvi, cosa que facilitarà l’adequació a cada cas. D’altra banda, això dotaria el sistema de pensions de més flexibilitat i impulsaria l’educació ciutadana en matèria financera.
Les recomanacions de la consultora Mercer apunten també a un creixement de la cobertura d’empleats amb plans de pensions d’ocupació mitjançant adhesió automàtica, cosa que incrementaria el nivell d’aportacions i actius, i augmentaria el grau de participació de la força laboral d’edats avançades, atès que l’esperança de vida va augmentant.
“Els plans privats, tant els individuals com els sistemes d’ocupació promoguts per les empreses, han de tenir un paper determinant. La prosperitat i l’equilibri social dependran en gran manera de la salut financera de tots els estrats, tant per la contribució pública, l’abast de la qual no és il·limitat, com per la privada. No només per la quantitat, sinó també per la decisió individual de construir-la o no”, conclou Puigdollers.
Reformes pendents
A curt termini, l’AIReF assenyala que seria convenient tancar el dèficit estructural de la Seguretat Social i traslladar-lo a aquelles parts de l’Administració amb eines suficients per reduir-lo. De fet, el ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, ha assegurat recentment que això es produirà el 2023, atès que en aquests moments el sistema de Seguretat Social està suportant diverses despeses cícliques associades a la COVID-19.
Però aquesta previsió no ha de distreure sobre la necessitat d’afrontar els reptes a llarg termini. Per això, AIReF també proposa aprofundir en les reformes per contenir l’increment previst de la despesa en pensions derivat de l’envelliment de la població.
Una d’aquestes reformes és un endarreriment de l’edat efectiva de jubilació de dos anys, que reduiria la despesa en 0,8 punts el 2050 i milloraria la taxa de substitució en 1,6 punts. Segons informa AIReF, l’any 2019 l’edat efectiva de jubilació (definida com el moment en què s’abandona el mercat laboral) es va situar en els 62,6 anys, davant de l’edat legal de 65 anys. S’espera que l’edat efectiva se situï en els 64,1 anys el 2027, quan l’edat ordinària serà de 67 anys.
Una altra de les propostes d’AIReF consisteix a augmentar el període de còmput per a la jubilació fins als 35 anys el 2027, fet que disminuiria la despesa en 0,6 punts. Si es fa una comparativa internacional, es veu que existeix marge en l’augment del nombre d’anys de carrera de cotització, que a Espanya és relativament baix en comparació amb països de l’entorn.
