Sembla «l’aneguet lleig» de la inversió, tenint en compte el context general de tipus d'interès propers a zero (si no directament en negatiu), fet que està provocant que fins i tot els inversors més conservadors s'estiguin atrevint a apostar per la borsa en busca d’una rendibilitat esquiva. No obstant això, fins i tot en un mercat com l'actual, amb una elevada volatilitat i incertesa, a causa sobretot de la recessió econòmica global com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19, la renda fixa ofereix un ventall d'alternatives als inversors perquè puguin complementar les seves carteres.
Una aproximació a la renda fixa
Els valors de renda fixa permeten als governs i a les empreses captar diners, a canvi del compromís de tornar, en un termini concret, el capital més uns interessos, que es materialitzen en pagaments denominats cupons fins al seu venciment final. Un cop emesos, aquests actius es poden negociar als mercats, com si es tractessin d'accions, que pugen o baixen el valor del bo. En cas d'incompliment en els pagaments es produeix un default, que pot tenir un impacte important en la inversió. Si és l'empresa la que emet un bo s'anomena bo corporatiu, deute corporatiu o crèdit; mentre que si ho fan els Estats o els Tresors Públics (deute públic) són coneguts com a bons sobirans.
Pot interessar-te: Quin futur té el crèdit corporatiu europeu
Encara que molts creguin que la renda fixa està exempta de risc, en realitat en suporta de dues classes: el risc de crèdit, que implica que l'emissor no pot fer front als seus compromisos de recompra o a l'abonament dels interessos periòdics, i el risc de tipus d'interès, en què aquells inversors que no desitgen esperar el venciment dels seus títols i els negocien al mercat amb anterioritat s'exposen a la fluctuació dels tipus d'interès (si pugen els tipus, el preu d'un títol de renda fixa caurà perquè les noves emissions a un tipus superior fan menys atractives les anteriors).
Juntament amb aquests riscos, hi ha un altre factor que impacta de manera rellevant en la renda fixa i és el temps. És a dir, que com més tardana sigui la data de venciment d'un actiu d'aquestes característiques, més incertesa hi haurà amb relació a si es podran complir tots els terminis de pagament, de manera que, en principi, ofereix més rendibilitat.
Aquesta sèrie d'elements fan que la inversió en renda fixa no sigui tan senzilla com podria semblar en un principi, de manera que molts estalviadors acaben decantant-se per apostar per fons d'inversió que la incorporen en la seva cartera i que estan gestionats per professionals.
La importància de la diversificació
En una conjuntura com l'actual, en què els mercats han patit correccions importants des de l'inici de la crisi sanitària, els professionals de la indústria financera recomanen estratègies de diversificació a les carteres d'inversió. D'aquesta manera, es reparteixen equitativament els estalvis entre diferents tipus d'actius, i això provoca que si algun cau més del compte estigui compensat pel comportament d'altres que s'han mantingut estables o que han pujat de preu. Tal com afirma Benjamin Graham a la seva obra El inversor inteligente (1949), la clau per guanyar diners a llarg termini rau a disposar d'un portafolis d'inversions que contingui, almenys, 30 valors diferents.
Es pot diversificar ja sigui a través de l'elecció de diferents classes d'actius (de renda variable o de renda fixa), la inversió en mercats diferents (per exemple, als EUA, Europa o Àsia) o apostant per la diversificació temporal (un bon cas arquetípic és fer aportacions periòdiques en una cartera amb diferents valors amb independència de com estigui el mercat en cada moment). En qualsevol cas, l'important és construir una cartera d'inversions que siguin complementàries entre si i que aportin polítiques d'inversió i estils de gestió diferents. Això vol dir revisar de tant en tant l'estratègia que s'està seguint i adaptar-se a les circumstàncies canviants dels mercats.
La diversificació està íntimament lligada a una distribució correcta dels actius que, en llenguatge tècnic, es coneix com a asset allocation. Si està ben feta, és molt probable que s'opti a més rendibilitat i es redueixi l'impacte de la volatilitat. Un dels mecanismes per mesurar la diversificació és analitzar la correlació entre els diferents actius d'una cartera. La teoria diu que quan dos actius estan correlacionats de manera positiva, el seu comportament serà similar davant dels mateixos estímuls, de manera que si un puja l'altre també ho farà, i viceversa. Un coeficient de correlació adequat per a una cartera ben diversificada hauria d'estar al voltant del 0,5, segons el coeficient de correlació de Pearson, que és un mecanisme per mesurar la correspondència o relació lineal entre dues variables quantitatives aleatòries.
Pot interessar-te: Diversificar les inversions, el «secret» per obtenir rendibilitat amb el risc controlat
Rendiment vs. seguretat: fons de renda fixa
Tot i la recerca de rendibilitat, qualsevol cartera diversificada ha d'apostar per incloure una part en renda fixa, que serveixi per reduir el risc sense renunciar al rendiment, encara que sigui, en principi, més baix que en el cas d'altres productes. De qualsevol manera, dins de la mateixa renda fixa, també es pot optar per retorns més alts; per exemple, tenint part del capital invertit en emissions de països desenvolupats (més segurs, però amb rendibilitats menors) juntament amb altres pertanyents a països emergents. D'aquesta manera, tot i rebre pagaments fixos i generar ingressos predictibles, fet que redunda en més estabilitat per a l’inversor, és possible aconseguir un benefici una mica més elevat.
Al mercat hi ha una amalgama de fons de renda fixa que, precisament, intenten oferir rendibilitat als seus partícips gràcies al fet que inverteixen en diferents títols de deute amb característiques diferents.
A més d'aquests actius, també es pot apostar per altres, com els bons d'organismes supranacionals, les repos (compra d'un valor amb el compromís de desfer-la en una data posterior i amb un preu ja acordat per endavant), els pagarés d'empresa (compromisos de pagament contrets per una entitat a favor d'un tenidor) o les lletres del Tresor (que són valors emesos pel Tresor Públic a curt termini que donen dret a un únic pagament en el moment de la seva amortització).
