La bretxa salarial és un fenomen comú en la parella. Una realitat que s’acarnissa especialment amb les dones, que, de mitjana, per guanyar el mateix que un home en un lloc similar haurien de treballar fins a 10 anys més. Tanmateix, són moltes les parelles de perfils i nòmines dispars. Per superar qualsevol situació de desequilibri, el primordial és compartir una mateixa visió de la unitat familiar en la qual la quantitat del que s’aporta ha de deixar pas a la qualitat.
Cobrar menys no ha de ser motiu de conflicte o frustració. És el que posa en relleu Mónica García, coach de lideratge personal i professional i fundadora del centre Factor Humano. “No ha de ser necessàriament motiu de malestar quan totes dues parts valoren l’ingrés de diners de la mateixa manera que altres tipus d’aportacions”, destaca. Per a Mónica García, els diners són una aportació més, juntament amb el temps, l’atenció, l’organització, la cura de l’espai físic o les feines del dia a dia.
Una idea amb la qual coincideix Xavier Savin, psicòleg expert en psicologia del treball i organitzacions. “Si un dedica més temps i energia a la feina és molt probable que guanyi més, però segurament ho pot fer perquè l’altre membre de la parella compensa la seva absència. Si això és reconegut per tots dos, la relació pot tornar a ser entre iguals”, valora. Un equilibri possible quan l’autoestima no depèn de l’èxit professional o dels diners que es porten a casa.
“El repte és aconseguir la reciprocitat (correspondència mútua). Tots dos membres de la parella han d’aportar igual, però això no significa que necessàriament hagi de ser la mateixa quantitat”, matisa Savin. No obstant això, la diferència entre el que s’aporta a l’economia domèstica pot derivar en conflicte i generar distanciament, inseguretat, estrès o ansietat en la parella. En general, segons la coach Mónica García, la bretxa pot suposar un problema a causa d’un d’aquests quatre factors.
Raons per al conflicte
En primer lloc, l’escassetat. “És habitual sentir que els diners no donen la felicitat. No obstant això, la manca de diners o la sensació d’escassetat sovint són la causa d’estats d’ansietat, impotència, insatisfacció i frustració”, explica la directora de Factor Humano. En aquest escenari, les persones es tornen més irascibles i impacients: “Som més propensos a veure el pitjor de l’altre i a retreure-li que no guanyi més”.
En segon lloc, per una creença cultural heretada —i subconscient— que parteix d’una premissa: un dels dos, habitualment l’home, ha de guanyar més que la seva parella. “Si partim d’aquesta creença, quan això no passa l’home es pot sentir insegur o insatisfet o la dona el pot pressionar per guanyar més”, valora la coach. Per sort, es tracta de creences cada vegada menys comunes, però que “encara estan en la ment col·lectiva de la nostra societat”.
En tercer lloc, una nòmina diferent pot activar el malestar en la parella si una de les parts té una baixa autoestima. “La inseguretat pot crear malestar en la relació. Per això, és important responsabilitzar-nos del nostre benestar i autoestima individual per poder contribuir amb el millor de nosaltres a la relació”, valora la coach. Per fer-ho, la parella ha d’enfortir la relació, independentment de les diferències de salari o l’aportació monetària de tots dos.
En quart lloc, la diferència de salari pot ser un problema si una persona té una relació amb els diners diametralment oposada a la de la seva parella. “Per a uns, el seu objectiu en la vida és estalviar; a d’altres, els costa més no gastar o prefereixen invertir...”, explica García. Quan la forma de gestionar les finances de la parella és molt diferent, la bretxa salarial es converteix en un problema, sobretot quan la meitat que guanya més és la que vol estalviar i la que guanya menys és la persona a qui agrada gastar més.
A la pràctica
Al marge de la teoria, què passa a la pràctica? És millor que hi hagi una repartició de despeses 50/50? Xavier Savin ho veu clar: “Dividir les despeses al 50 % compleix potser el concepte d’igualtat però no el d’equitat”. Per al psicòleg, esforçar-se el mateix no ha de significar invertir els mateixos diners. “Es tracta de parlar-ho amb calma, en un bon entorn i des d’un pensament més racional que no pas emocional, ja que les emocions canvien i les decisions romanen”, afegeix.
Aportar segons les possibilitats invertint el mateix esforç ha de ser el marc ideal per definir els límits. Sigui com sigui, no hi ha una manera de fer-ho. “Donar una recepta per a tots igual és com fer una peça de talla única. Et diuen que a tothom li val i en realitat no va bé a gairebé ningú”, puntualitza García. L’ideal, per damunt de fórmules i equacions, és parlar-ho i arribar a un acord: “Dissenyar la forma de gestionar les finances de la parella de manera que totes dues parts se sentin tan bé com sigui possible”.
