Hem de complir dos requisits: haver fet l’edat ordinària i acreditar un període mínim de cotització. A partir d’aquest moment, cobrar la pensió de jubilació serà el nostre dret. Si bé el més aconsellable seria poder acompanyar aquesta ‘paga’ amb alguns extres.
“Arribar a la jubilació sense una suma important d’estalvis i, a més, sense un habitatge en propietat pagat, és un suïcidi financer. Cal assegurar-se, almenys, de que quan cobrem una pensió en un futur, esdeveniment cada vegada més incert pel que fa a la seva quantia, tinguem una llar pròpia sense més costos que els impostos i el manteniment que un immoble suposa. Una premissa que adquireix encara més importància si tenim en compte el disfuncional mercat de lloguer que patim al nostre país, amb preus per sobre del cost mensual d’una hipoteca, la qual cosa desincentiva o fins i tot impossibilita l’accés a habitatges de lloguer per a molts pensionistes”, assegura Pau A. Monserrat, economista d’Enfintech.com.
Per una banda, la pensió pública que ens correspon i l’habitatge que ja tinguem en propietat junt amb els estalvis acumulats al llarg de nostra vida laboral podrien arribar, al moment de jubilar-nos, en forma de pla de pensions, d’actius immobiliaris o de fons d’inversions.
En paraules de Jordi Rosell Foxà, professor d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB): “Seria ideal arribar a la jubilació amb una pensió pública el més alta possible, la qual cosa depèn de la vida laboral de cada un. En segon lloc, s’hauria de complementar amb un pla de pensions privat; això depèn de la capacitat d’estalvi que un hagi tingut al llarg de la seva vida laboral (calcula aquí quant tindràs al jubilar-te si comences a estalviar avui). Però, d’alguna manera, el més recomanable és que es disposi d’un coixí econòmic, depenent del nivell de consum al que un estigui acostumat, de 50.000 o 100.000 euros de fons de pensió privat. I després, a ser possible, tenir alguns actius immobiliaris que permetin no dependre d’haver de pagar un lloguer i, en el millor dels casos, que generin rendes si un té més actius immobiliaris dels que necessita. Això és dibuixar una situació ideal, si bé la situació mínima és tenir una pensió pública que et garanteixi un nivell de vida digne”.
Per a l’economista Pau A. Monserrat el pla de pensions no és potser l’opció ideal d’estalvi durant la nostra vida laboral. “Per a un estalviador adequadament format, la millor opció son els fons d’inversió. Els plans de pensions a Espanya tenen avantatges fiscals però tenen una liquiditat limitada. En qualsevol cas, si considerem invertir part dels nostres estalvis en plans de pensions, s’ha d’anar canviant a mesura que la nostra situació es transforma: reinvertir els beneficis fiscals de cada any quan fem aportacions, per fer front al cost fiscal al moment de recuperar la inversió al jubilar-nos”, conclou Pau A. Montserrat.
I ara què?
Ara bé, una vegada que ens jubilem, cobrem el nostre pla de pensions o ens decidim a moure els nostres estalvis? Com els hem de gestionar? La primera regla d’or és garantir-nos la liquiditat d’una part per si haguéssim de disposar d’aquests diners de manera immediata. “Hauríem de fer una estimació d’allò que puguem necessitar a curt termini, posem mesos, i a mig termini, posem dos o tres anys, i que aquest percentatge sigui líquid, és a dir, fàcilment transformable en diners. Qualsevol fons d’inversió en el qual invertim o en el qual transformem el pla de pensions serà més o menys líquid. I també hem d’evitar que sigui molt volàtil perquè, si es tracta d’un fons d’inversió amb un risc alt, ens pot enganxar el bou en el pitjor moment”, aconsella Jordi Rosell Foxà.
El més aconsellable és, per tant, invertir els nostres estalvis en un producte de risc moderat o mitjà de renda fixa o variable, o bé en algun fons europeu molt estable. “En funció del que pensem que puguem necessitar molt més endavant, a llarg termini, podem jugar a algun tipus de risc mitjà”, puntualitza el professor d’Economia Aplicada.
Tenir 65 anys, evidentment, és un factor a valorar en el perfil d’un inversor (descobreix el teu perfil aquí). Com a norma general, a més edat, menys risc s’ha d’assumir. “Però avui en dia els fons d’inversió mal anomenats ‘conservadors’, els de renda fixa, poden ser més arriscats que els fons de renda variable, atès un escenari de tipus d’interès en mínims. Quan s’inverteix en fons d’inversió, cal estar disposat a assumir riscos i la renda variable ben combinada amb renda fixa és una bona manera d’invertir”, recomana l’economista d’Enfintech.com.
Inversió al sector immobiliari
A part d’invertir els nostres estalvis en productes financers, existeix l’opció de comprar un nou habitatge per llogar-lo després. Una solució de la qual Pau A. Montserrat no n’és partidari si estem parlant d’un perfil de pensionista mitjà. “En aquest cas, no recomano comprar una casa per després llogar-la, menys en la situació immobiliària actual. Si ens interessa invertir en totxo, són molt millors opcions com les SOCIMIs, REITs o fons d’inversió que inverteixin en empreses relacionades amb el sector immobiliari. Invertim de manera líquida en empreses la tasca professional de les quals és invertir al mercat immobiliari”, sosté Pau A. Montserrat.
Per la seva banda, Jordi Rosell Foxà només contempla la possibilitat d’adquirir un segon habitatge per rendibilitzar-lo a través del lloguer sempre que disposem d’un volum d’estalvis important. “Una persona que tingui un bon coixí econòmic, que no comprometi el gruix del seu estalvi, farà bé en invertir en actius immobiliaris; si no es dona aquesta situació, serà perillós. Es tracta d’una bona decisió, sobretot, per la rendibilitat real que tenen els lloguers. El problema és que un no sap si compra car, però, si disposa d’un bon coixí, comprar en una capital de mida mitjana-gran d’Espanya, on el mercat del lloguer està desenvolupat, és una bona inversió. En zones turístiques és per pensar-s’ho, perquè el lloguer és molt estacional”.
