Les empreses tindran un paper fonamental en la recuperació primerenca dels nivells de prosperitat dels ciutadans; una iniciativa que no només té a veure amb la consciència social, sinó que té un gran impacte en la seva pròpia rendibilitat financera.
A finals del segle xix, les idees de Karl Marx havien calat tan profundament entre els treballadors alemanys que, l’aleshores canceller del país, Otto von Bismarck, tement-se una revolució, va crear el primer sistema de pensions contributiu de la història, que obligava empresaris i treballadors a finançar els jubilats a partir dels setanta anys. La classe obrera abundava i, en canvi, l’esperança de vida dels teutons en aquella època superava per molt poc aquella edat, de manera que els comptes de l’Estat podien mantenir aquell esquema sense grans problemes. Avui, segons dades de l’Eurostat, la despesa pública en els països de l’Eurozona ronda, de mitjana, el 48 % del seu PIB, al tancament del 2019. No obstant això, la crisi sanitària ha fet que els governs del Vell Continent, inclòs el d’Espanya, hagin hagut de destinar partides extraordinàries molt importants per evitar el col·lapse financer, cosa que, previsiblement, dispararà aquesta xifra, i portarà encara més dubtes als que ja hi havia sobre les possibilitats reals de mantenir l’estat del benestar tal com el coneixem.
Segons l’estudi «The decades of disruption: new social risks and the future of the welfare state», elaborat per l’Institute for Public Policy Research (IPPR), el principal repte de la majoria dels països occidentals per fer sostenible l’estat del benestar rau en conjugar els increments en el seu cost principal, la despesa en pensions, amb reduccions graduals en la inversió pública. No obstant això, adverteix, en aquest context el sector privat hi pot tenir un paper fonamental, per exemple, contribuint a redefinir un nou marc laboral d’acord amb el canvi tecnològic que estem vivint, i que sigui cofinançat d’una manera eficient per l’Estat i les empreses.
En aquest sentit, l’informe de la Comissió Europea «Key challenges for the European welfare states» assenyala que, en un context de progressiu increment en els propers anys de jubilats (generació del baby boom) que tenen ganes de continuar treballant i la suficient qualitat de vida per fer-ho, la seva aportació al mercat laboral per afavorir un trànsit més suau a la nova digitalització, permetent-los obtenir beneficis fiscals que els possibilitin obtenir rendes més altes, seria molt positiva, ja que, quan arribi el canvi tecnològic i augmenti previsiblement la intensitat de la productivitat, el cost extra de les pensions es reduiria a una qüestió distributiva gràcies a l’increment dels ingressos en el mercat de treball.
El document també afirma un segon paper en el qual les companyies podrien ser protagonistes, tot i que simplement esbossa la possible solució sense polemitzar gaire. En concret, es refereix a com les economies desenvolupades podran evitar el creixement de la desocupació en les pròximes etapes del canvi tecnològic pel fet que els treballadors amb menys coneixement en temes de digitalització es veuran desplaçats del mercat. L’alternativa que defensa és la d’implementar polítiques públiques que complementin els ingressos d’aquesta població activa «exclosa», a través de complements salarials o d’un ingrés bàsic universal. En aquest cas, una contribució més alta de les entitats privades, ja sigui en forma d’impostos o mitjançant ajudes directes, seria clau perquè es pogués dur a terme aquesta iniciativa sense descavalcar uns pressupostos de l’Estat en un difícil equilibri permanent.
La participació de les empreses després de la crisi
McKinsey afirma en un informe titulat «Well-being in Europe: addressing the high cost of COVID-19 on life satisfaction» que tant per als estats europeus com per a les companyies privades és fonamental mantenir elevats els estàndards de benestar social perquè tingui èxit qualsevol pla de recuperació, en una triple vessant: salvar vides, mantenir els mitjans per a una prosperitat familiar i donar suport als mecanismes públics d’atenció, principalment a l’àrea sanitària. El document ho mesura fins i tot en termes de rendibilitat, assegurant que uns nivells adequats de satisfacció laboral i personal són molt beneficiosos en termes econòmics, ja que, d’una banda, ajuden a fidelitzar els treballadors i, de l’altra, contribueixen a millorar la productivitat, «ingredients crucials per a un futur sostenible».
Et pot interessar: Com s’ha de gestionar l’aspecte humà dins d’una empresa en l’era de la digitalització.
Aquesta recerca de la felicitat per als seus treballadors té un indicador clau en l’enquesta global que elabora anualment Gallup i que mesura el benestar mitjançant la pregunta: «En general, com de satisfet/a esteu amb la vostra vida actualment?» A finals del 2019, la mitjana dels ciutadans europeus era de 6,7 punts sobre 10, enfront de la mitjana mundial (de 136 països) que era de 5 punts. Només una nació no europea va aconseguir situar-se al rànquing de les deu primeres, Nova Zelanda, i Finlàndia va ser el país que va obtenir més puntuació, amb un 7,8. En el cas particular d’Espanya, els efectes del confinament han afectat la felicitat dels ciutadans: segons una enquesta de la UNED, un 33 % ha reconegut haver patit ansietat generalitzada i un 20 % una depressió que ha requerit tractament professional.
Tal com afirma l’estudi d’Oxford «The Governance Report 2019», aquestes dades podrien fer pensar que és en els llocs on hi ha un nivell de vida material (i més recursos financers) on hi ha més felicitat general, però sembla que els ingressos només són una part de l’equació. De fet, es conclou que aquesta fita s’aconsegueix conjugant adequadament un còctel que inclou el benestar de les persones, la seva salut, la satisfacció laboral (amb la promoció a les oficines, per exemple, d’activitats esportives o de caràcter psicològic, com el mindfulness), les relacions personals, la feina, la no criminalitat i el lliure accés a l’oci i la cultura.
I és en aquesta combinació de factors on les empreses europees s’han desenvolupat millor tradicionalment per cimentar la felicitat dels seus ciutadans i fer encara més sòlides les bases de l’estat del benestar. Així ho assenyala l’informe «Why doesn’t the US have a European-style welfare state?», del Harvard Institute of Economic Research, que fins i tot subratlla que la proactivitat de les companyies del Vell Continent en accions d’ISR que impacten directament en la vida dels seus ciutadans ha aconseguit que, en crisis anteriors, les pèrdues de benestar tinguessin una durada curta.
McKinsey, de nou, cita algunes àrees on les entitats podrien posar el seu gra de sorra perquè, un cop més, es pogués complir aquest fet, com, per exemple, promocionar iniciatives per bloquejar els possibles efectes psicològics negatius del distanciament social (millorant la qualitat de l’aire, portant a terme activitats per a la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle), promovent solucions de transport intel·ligent a les ciutats per reduir el temps dels desplaçaments de les persones i, sobretot, contribuint a pal·liar les cicatrius que la pandèmia està deixant en la salut de moltes persones, tant en atenció mèdica per afeccions no relacionades amb la COVID-19 com en ajuda psicològica per a familiars de persones difuntes o persones que, en general, han experimentat sentiments d’angoixa durant el confinament.
