Diversos especialistes, com Francisco Comín, Carmen Reinhart o Kenneth Rogoff, asseguren que Espanya no només és el país que va patir la primera crisi de deute sobirà de la història –al segle XVI, sota el regnat dels Àustries–, sinó que també té el dubtós honor de ser el que més n’ha patit des d’aleshores.
Ara, però, les conseqüències derivades de la crisi sanitària han posat en risc no només el deute del nostre país, sinó també el de molts altres, pel fet que està en nivells tan elevats que impedeix a qualsevol nació, d’acord amb un informe publicat el maig d’aquest any per les Nacions Unides, poder emprendre d’una manera àgil les inversions necessàries per a dinamitzar l’economia, cosa especialment rellevant en època de recuperació.
De fet, un altre document d’aquesta organització, titulat Debt and COVID-19: A Global Response in Solidarity i centrat en les particularitats dels mercats emergents, delimita una advertència per a tots els països amb un alt endeutament públic: en aquesta conjuntura «les seves conseqüències poden ser devastadores per als balanços nacionals, ja que els estats afronten necessitats de despesa addicional per donar respostes immediates en temes com la salut, la pobresa o per dur a terme inversions que dinamitzin els processos de reactivació econòmica».
Et pot interessar: Com invertir en deute públic
Segons dades del Monitor Fiscal del Fons Monetari Internacional (FMI), el deute públic mundial creixerà només durant aquest any en més de 13 punts, del 83 % al 96 %, (entitats com l’Institut de Finances Internacionals assenyalen que, amb la pandèmia, l’endeutament global arribarà al 342 % del PIB mundial), i això pot provocar el col·lapse de dos sectors: el comerç (la ruptura d’algunes cadenes de subministrament, l’augment dels aranzels, l’escassetat en l’exportació de productes bàsics i altres matèries primeres, etc.) i el turisme (restriccions als viatges i tancament d’algunes fronteres, por d’un rebrot, necessitat de més infraestructura sanitària per als turistes, etc.).
A més, tal com subratllen diferents estudis, com per exemple l’Informe per al finançament del desenvolupament sostenible 2020, també de Nacions Unides, un dels principals hàndicaps per a molts països en aquesta crisi, que no van tenir en la recessió de fa més o menys una dècada, és que els baixos tipus d’interès mundials dels últims anys i l’accés més fàcil al finançament han contribuït a fer disparar els volums de deute sobirà, la qual cosa deixa molt menys marge de maniobra als governs per aconseguir prou liquiditat a l’exterior amb la qual alleujar els comptes públics i poder fer les inversions necessàries.
La situació a Espanya
L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) és un dels organismes que s’ha mostrat més pessimista en aquest sentit, assegurant que serà necessari un fort ajustament fiscal, similar al de la crisi anterior, i dues dècades d’equilibri pressupostari per recuperar el nivell de deute previ a la COVID-19. Només es podrà evitar aquesta situació amb un salt important de la productivitat o del nivell de preus que acabi generant forts creixements nominals del PIB que rebaixin per si mateixos l’estoc de deute.
En concret, el deute públic superarà el 115 % del PIB aquest any, però podria arribar al 120 % si es produeix un escenari més advers de la pandèmia. Això ens dona una mostra de la magnitud de l’impacte de la crisi de la COVID-19 en els comptes públics. La tornada al punt de partida serà llarga i requerirà molts esforços dels futurs governs.
Efectes en el teixit productiu
I com afecta tot això les empreses? Comencem per les males notícies: l’informe esmentat de l’Institut de Finances Internacionals afirma que l’impacte de la crisi de la COVID-19 serà més important en aquells països amb deutes corporatius més elevats amb relació a les reserves de l’economia, i destaca en concret el cas específic de cinc països: Argentina (que és el que té amb molta diferència el deute corporatiu més alt), l’Índia, Tailàndia, Turquia i Espanya, del qual es diu que al voltant d’un 40 % de les empreses tenen deutes superiors al valor dels seus actius.
Amb aquesta conjuntura, el repte és saber, tal com assegura Moody’s Analytics en el seu estudi The coronavirus pandemic: Assessing the impact on corporate credit risk, de quina manera podran gestionar els governs i les economies nacionals aquests nivells d’endeutament tant corporatiu com estatal, sense que això trenqui la confiança dels inversors per, precisament, oferir crèdit a llarg termini, tot i que adverteix, això sí, que una amenaça potencial és que se n’estengui el pagament «durant diverses generacions». Per garantir aquest accés favorable permanent a les fonts de finançament estables, que són necessàries per dinamitzar les economies i facilitar l’accés al finançament per a les empreses, és clau el treball dels governs i els bancs centrals per concedir estímuls fiscals i fomentar els fluxos de diners.
Et pot interessar: Gestionar l’entrada d’inversors en aquesta nova realitat
No obstant això, a hores d’ara, la falta de caixa a les diverses administracions dificulta la posada en marxa de les mesures d’estímul necessàries per al comerç i la inversió. Més enllà d’aquesta situació, tal com afirma EY en el seu informe Managing liquidity risk in a volatile market, la realitat és que un ampli ventall de bancs centrals (la Fed, el BCE, el Banc d’Anglaterra o el Banc del Japó) són els que estan liderant la implementació de grans paquets d’ajuda fiscal per posar en circulació una quantitat encara més gran de diners. De fet, aquest mateix estudi assegura que, amb els tipus tan a prop de zero, les compres d’actius a gran escala i les facilitats de finançament són les principals eines actuals dels bancs centrals.
Donant per fet que la principal conseqüència de la paralització de l’activitat econòmica per contenir el coronavirus és la reducció d’ingressos per part de les empreses, el seu efecte immediatament posterior és la reducció de la liquiditat, però, tal com s’indica en l’informe Solvency and Financial Condition Report, elaborat per Hamilton Group, el risc més gran és que la seva solvència també en pot quedar afectada.
Et pot interessar: Les empreses demanen més agilitat i flexibilitat en la concessió d’avals per part dels organismes públics
Davant d’aquesta tessitura, les companyies poden optar per dues estratègies: buscar finançament extern directe en un context d’enduriment generalitzat de les condicions, o bé proveir-se de liquiditat als mercats majoristes, emetent el seu propi deute però amb la incertesa de l’alta volatilitat dels mercats financers i dels canvis en les valoracions i en les anàlisis fonamentals per part dels inversors. En aquest context, continua el document, és probable que en el cas d’empreses més fràgils pel que fa als seus balanços, augmenti el cost de finançament i això n’acabi condicionant la solvència en el futur.
Deute i altres efectes col·laterals de la crisi
L’especialista Nouriel Roubini, anomenat Doctor Catàstrofe per la seva capacitat d’anticipar xocs econòmics com el de 2008, ha analitzat per a Project Syndicate les conseqüències que tindrà la crisi actual a mitjà i llarg termini per a les empreses, i ha identificat algunes claus del que ha denominat «la depressió més gran des de 1929». En concret, cal destacar-ne tres especialment:
- Una economia mundial «hiperendeutada», amb defaults massius per l’increment dels dèficits fiscals i la caiguda d’ingressos en empreses i famílies, que portarà al que ell anomena «una cadena d’insolvències» els propers anys.
- L’extensió de la disrupció digital, que redefinirà el mapa laboral a tot el món, creant nous perfils professionals, però que, en una fase inicial suposarà un augment molt rellevant de la desocupació en paral·lel a l’auge de l’automatització, i això donarà lloc a xocs d’oferta (com, assegura, el que es va produir per l’inici de la pandèmia a la Xina fa uns mesos).
- Una desglobalització que afectarà de ple les empreses exportadores, ja que creixeran els aranzels i les restriccions al moviment de béns. Això, segons ell, avançarà paral·lelament al desenvolupament de blocs econòmics comercials, semblant al que anomena «una nova Guerra Freda».