Encara que un context de preus baixos pot seduir molts consumidors, a la llarga no és una bona notícia per a l'economia. La sortida de la crisi sanitària marcarà el futur de moltes indústries, immerses des de fa mesos en una espiral deflacionista.
En aparença, la deflació només pot portar coses bones per als consumidors, ja que en contreure’s l'oferta monetària en una economia, en principi l'escenari més habitual és que s'acabi produint una baixada general en els preus dels béns i els serveis. A més, el valor de la moneda en teoria puja, i això vol dir que augmenta el seu poder adquisitiu o, el que és el mateix, que cada individu pot adquirir més productes encara que disposi dels mateixos diners que abans. No obstant això, a sota de la superfície d'aquesta situació hi ha una veritat, i és que la deflació pot ser bastant lesiva per a qualsevol economia.
Al comerç no li agrada la incertesa
Que els preus caiguin de manera significativa en un curt període de temps només pot significar que hi ha alguna situació extraordinària que ha provocat aquesta baixada. En crisis econòmiques anteriors, gairebé sempre el detonant en va ser l'entrada en recessió, moment en què a les llars tradicionalment es redueix el consum i es privilegia l’estalvi per intentar trampejar la situació de la millor manera possible.
En el cas de la conjuntura actual, la paralització o l'alentiment acusat de l'activitat econòmica com a dany col·lateral de les restriccions de mobilitat per aturar l'avanç en el nombre de contagis per la COVID-19, ha afectat en gran manera la facturació de bastantes indústries, i això s'ha unit al creixement de la desocupació. Tot això ha provocat un còctel de pànic, en què els consumidors han decidit posposar moltes de les seves decisions de compra més rellevants, com un cotxe o una casa, esperant que millori la situació econòmica i que es redueixi la incertesa.
D'aquesta manera, es formalitza el cercle viciós de la deflació: una caiguda en el consum provoca acomiadaments i inestabilitat en el pla laboral, el poder adquisitiu de les famílies empitjora i les empreses, preocupades per les importants caigudes en la seva facturació, es veuen obligades a rebaixar el preu dels seus productes. Com que els seus beneficis cauen, els salaris se’n ressenten i, amb això, els diners que es mouen en l'economia, la qual cosa a mitjà termini es tradueix en un empitjorament en els ingressos de les arques públiques, que afecta negativament totes les partides i inversions de l'Estat; mentre que, a nivell més macroeconòmic, es dificulta la capacitat de reduir el deute extern.
Quin escenari de preus està dibuixant la pandèmia
Una de les dificultats per abordar l'anàlisi de la crisi actual és que no hi ha precedents, almenys en les últimes dècades, que serveixin per establir una comparació possible. En ocasions anteriors, les “bombolles” en certs segments dels mercats o els problemes d'escanyament en l'accés al crèdit van ser els principals detonants de les recessions, i van provocar la reacció dels governs i dels reguladors per promoure la reactivació econòmica. No obstant això, en aquesta ocasió les contundents mesures a tots els nivells per aturar l’increment de contagis per la COVID-19, a l’inici van provocar, sobretot, la contracció sobtada del comerç. A més, a diferència d'altres episodis recents, l'escenari actual de tipus d'interès propers a zero fa que l'accés al finançament sigui més senzill, si bé soluciona només en part els problemes de solvència de moltes entitats.
En aquest sentit, des del principi de la pandèmia hi ha indicis tant per preveure que el 2021 l'economia mundial serà testimoni d’un repunt de la inflació, com per a l'escenari diametralment oposat; és a dir, que es viurà una conjuntura deflacionista. En relació amb el primer supòsit, l'informe “COVID-19 and the CPI: Is Inflation Underestimated”, elaborat pel Fons Monetari Internacional (FMI), assenyala que, quan es concreti millor el final de la pandèmia gràcies a l'èxit en l'aplicació de les primeres vacunes, és molt probable una sortida de la crisi a escala global en forma de V, amb un notable creixement de l'ocupació i del consum que, en el cas de les matèries primeres, es traduirà en un increment rellevant en els preus i, amb això, en un auge de la inflació.
En el cas de l'eurozona, segons les dades de l'Eurostat, entre el març i el maig, la inflació va passar de créixer un 1,2 % a quedar-se al 0 % com a conseqüència de l'efecte de les mesures de confinament. No obstant això, segons s'assenyala en el document de l'organisme supranacional, la caiguda en la facturació de moltes indústries es va compensar amb un creixement, fins al moment desconegut, del consum online. Això significa que, quan es recuperi la normalitat i finalitzin els estats d'alarma i altres mesures destinades a contenir l'augment dels contagis per la COVID-19, és previsible que sectors que, de manera tradicional, influeixen molt sobre la inflació per la seva volatilitat en els preus, com el del transport, l’alimentació o el de l’energia, tornin a tirar amb força d'ella, sobretot a partir del 2021.
Tornada a les pressions deflacionistes?
No obstant això, aquest escenari “idíl·lic” d'una sobtada i imminent recuperació de l'economia mundial sembla cada vegada més difícil. Almenys així ho reconeix The Conference Board al seu Economic Outlook 2021, en el qual afirma que la magnitud de la caiguda en l'activitat i en la demanda ha estat tan abrupta des del març que serà pràcticament impossible imaginar un repunt de la inflació a curt i a mitjà termini. Un dels principals arguments per justificar aquest plantejament és que l'evolució entre l'oferta i la demanda de moltes indústries, almenys als Estats Units i a Europa, continuarà suposant una pressió deflacionista.
De fet, tal com s'afirma a l'estudi Global Economic Outlook Datasheet de Fitch, és bastant probable que les famílies mantinguin durant força temps una estratègia d'aposta per l'augment de la seva taxa d'estalvi, tenint en compte que continuen existint molts dubtes sobre l'evolució de l'economia i perquè en moltes llars els rigors de la crisi han afectat el seu poder adquisitiu i el seu nivell d'ingressos fins al punt que s'ha disparat el seu endeutament. I això que, segons assenyala aquest mateix informe, la rapidesa i la contundència de moltes de les mesures fiscals (com les línies d'avals i els ajornaments dels impostos per a les empreses) que afavoreixen el manteniment dels llocs de treball (com és el cas dels expedients de regulació temporal d'ocupació, els ERTO) han aconseguit contenir de manera rellevant l'espiral deflacionista.
Pot interessar-te: La riquesa de les famílies espanyoles ha crescut un 5 % amb la COVID-19
En el cas d'Europa, el paper actiu del Banc Central Europeu (BCE) a l'hora de comprar grans quantitats de deute públic europeu per proporcionar una liquiditat abundant al sector financer, ha contribuït a mantenir l'oferta i evitar la caiguda de la demanda, però ni tan sols així s'ha aconseguit un repunt significatiu de la inflació. El problema és que, fins al moment, l'organisme ha privilegiat l'activació econòmica abans que una estratègia de control dels preus. Potser quan la crisi sanitària es vagi acostant al seu final canviaran les prioritats d'aquest i d'altres bancs centrals per apostar pel foment de polítiques més inflacionistes, però fins aleshores sembla que l'opinió majoritària és que els preus baixos continuaran acompanyant l'economia mundial, almenys durant un temps.
