Els espanyols, els que menys estalvien per a la jubilació. Quines opcions hi ha?

 El sistema de pensions a Espanya fa front a una conjuntura complicada que anirà a més amb el pas dels anys si no s’hi fan reformes. La conclusió és del Banc d’Espanya mateix, que, en el seu informe «Envejecimiento y pensiones: situación, perspectiva y retos», ha assegurat que, abans que acabi la dècada, la despesa en pensions públiques serà d’un 13 % sobre el PIB, i del 14 % el 2035, cosa que genera cada vegada més dubtes sobre la seva sostenibilitat futura.

Sembla que en l’àmbit social creix la preocupació sobre la situació econòmica quan es deixi d’estar en el sistema laboral. De fet, segons el baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de maig, la incertesa al voltant de les pensions públiques ha tocat el seu màxim històric, i per a l’11 % dels espanyols ja és un dels tres principals problemes del país. No obstant això, és paradoxal que, d’acord amb l’informe de McKinsey & Company «The social contract in the 21^st century», tres de cada quatre persones a Espanya continuïn sense estalviar un sol euro per a la jubilació. És més, d’acord amb aquesta anàlisi, mentre que un 32 % reconeix que no aconsegueix estalviar, un 10 % assegura que únicament té capacitat per subsistir amb el que ha estalviat durant els darrers sis mesos.

De fet, l’estudi compara com els habitants de països diferents estan reservant part del seu patrimoni per garantir-se un coixí econòmic després de retirar-se, i Espanya ocupa la posició 21a dels 22 membres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) analitzats. El document assenyala, a més, que l’augment de costos, especialment la despesa destinada a l’habitatge, s’ha carregat els increments salarials entre el 2000 i el 2018, que xifra en una mitjana del 0,7 % en els 22 països objecte d’estudi i en un 0,2 % a Espanya.

Et pot interessar: Inversió i estalvi: les trampes que ens juga el cervell

Els intents polítics

L’abril de 1995, el Congrés dels Diputats va aprovar un document que analitzava els problemes estructurals del sistema de seguretat social i les principals reformes que havien de fer-s’hi. Per evitar qualsevol controvèrsia partidista i mirar de facilitar l’acostament de postures, es va crear una comissió parlamentària, de manera que totes les formacions poguessin proposar mesures per a assegurar la sostenibilitat de les pensions, i que va passar a conèixer-se com el Pacte de Toledo. Les seves quinze recomanacions inicials van ser la base per a l’acord entre el Govern espanyol i els sindicats el 1996, que va donar lloc a la Llei de consolidació i racionalització del sistema de Seguretat Social, de 1997.

En l’actualitat, aquesta comissió, presidida per la socialista Magdalena Valerio, té l’ambiciosa comesa de posar d’acord els diversos partits per dur a terme una reforma de les pensions, amb el hàndicap del que ha passat després de la crisi sanitària i la recessió econòmica que n’ha derivat. Damunt la taula hi ha el dèficit del sistema de pensions, que pujava a més de 19.000 milions anuals fins a l’esclat de la pandèmia, segons la Seguretat Social, i que ara diversos especialistes afirmen que hauria pogut multiplicar-se per dos en només aquests mesos. I és que la COVID-19 ha deixat un impacte humà en forma de vides perdudes molt important, que, en el cas dels jubilats, puja a gairebé 49.000 pensionistes menys, segons xifres de la Seguretat Social a 30 de juny de 2020.

Com estalviar

Enmig d’aquesta incertesa sobre el futur de les pensions a Espanya, sembla clar que com més estalvi propi s’aconsegueixi generar, més opcions es tindran de poder gaudir d’una vellesa tranquil·la i sense ensurts. I per a aconseguir-ho hi ha dos factors clau: quan començar a invertir i per mitjà de quines vies. Quant a la primera qüestió, tots els especialistes semblen coincidir en la resposta, ja que, tot i que convé començar a fer-ho com més aviat millor, mai no és tard si es tenen clars els objectius que es volen aconseguir i, sobretot, si es fa una planificació realista pensant a llarg termini i, si és possible, envoltant-se de professionals experts que ens aconsellin.

Et pot interessar: Quan he de començar a pensar en la meva jubilació?

En qualsevol cas, aquí entra en joc el segon factor, el poder de l’interès compost, que s’aconsegueix per mitjà de les aportacions periòdiques en els productes d’inversió, ja que, d’aquesta manera, és possible optar a obtenir un benefici extra de la rendibilitat pròpia que s’adquireixi per aquests productes. Fa uns anys, el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors van crear una pàgina web per establir una sèrie de recomanacions a l’hora d’incrementar el «coixí» per a la jubilació, en què destacaven com a principals hàbits els de marcar-se mensualment un percentatge fix dels estalvis que anirà destinat a les inversions, per exemple, d’un 10 %; procurar acabar de pagar la hipoteca o els préstecs que es tinguin abans de concloure la vida laboral; revisar periòdicament la cartera d’inversió, combinant productes d’estalvi, com els plans de pensions, amb altres de més risc en els quals s’opti per una rendibilitat més gran, com un fons d’inversió, o tenir clares les necessitats i expectatives econòmiques quan acabi la vida laboral, de manera que es tingui la capacitat monetària suficient per poder fer front a totes les despeses.

Els tres principals productes d’estalvi

Tot i que hi ha multitud d’opcions al mercat (les assegurances individuals d’estalvi a llarg termini, els plans individuals d’estalvi sistemàtics, les rendes vitalícies o les assegurances de multiinversió), els tres principals productes d’estalvi que hi ha a Espanya són:

• Els plans de pensions. El seu objectiu principal és proporcionar als seus partícips una renda més alta després que es jubilin, i recuperar el capital aportat més els interessos a la jubilació. Normalment, la persona que el subscriu fa aportacions periòdiques que els gestors inverteixen segons els criteris de rendibilitat i risc previstos en la política d’inversió. El límit màxim d’aportació és de 8.000 euros l’any, que poden deduir-se a la base imposable de l’IRPF, tot i que la Llei de l’IRPF permet fins a 12.500 euros anuals en aportacions amb dret a desgravació en els plans de pensions per a les persones de més de cinquanta anys. La prestació tributarà com a rendiments del treball i només un cop s’hagi cobrat.
• Els plans de previsió assegurats. Igual que en el cas dels plans de pensions, no és possible rescatar els diners fins a la jubilació (amb determinades excepcions), i permeten al partícip deduir-se la quantitat aportada en la base de l’IRPF a l’hora de fer la declaració de la renda. És possible traspassar el capital estalviat d’un producte d’estalvi a un altre sense rebre cap penalització, i tenen uns límits anuals d’inversió: 8.000 euros l’any o el 30 % dels rendiments nets del treball (12.500 euros/any per a persones de més de cinquanta anys). No obstant això, els plans de previsió assegurats es diferencien en el fet que garanteixen recuperar almenys els diners invertits quan es rescaten, amb independència del que passi als mercats financers, cosa que el pla de pensions no pot garantir. A més, s’integren en una pòlissa d’assegurança, mentre que els plans de pensions s’instrumentalitzen per mitjà de fons.
• Les entitats de previsió social voluntària (o EPSV), característiques del País Basc, són semblants als plans de pensions, per bé que tenen algunes singularitats, com que es poden recuperar deu anys després de la seva contractació i no hi ha límit temporal a la reducció del 40 % en el cas de rescat en forma de renda per primer cop.

 Et pot interessar: COVID-19: els plans de pensions s’adapten a les noves necessitats.