La gran majoria d'elements que t'envolten, des del telèfon mòbil fins al calçat, segurament s’han dissenyat a Europa o als Estats Units (EUA) i s’han fabricat en algun país asiàtic. Això, però, pot canviar en un futur pròxim. L'economia mundial sembla haver començat el camí cap a la desglobalització, el procés invers a la globalització, que implica un retrocés de la interdependència, principalment comercial, però també social, cultural i tecnològica entre països i que la pandèmia ha accelerat. Significa això que els productes que ens envolten poden tornar a manufacturar-se a Espanya? Potser no, però podrien fer-se en un lloc més proper com, per exemple, al Marroc.
Les tensions comercials internacionals, sobretot entre la Xina i els EUA, i l'economia proteccionista de països com el Japó o el Regne Unit, amb el Brexit, són responsables d'aquest retrocés, després de dècades caracteritzades pel creixement en els intercanvis entre economies. El 2019 aquesta situació ja es percebia. Segons dades de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), el volum de mercaderies a tot el món va començar a desaccelerar-se l'any passat amb una baixada del 0,1 %, que va marcar el primer descens anual des del 2009.
Davant d'aquesta situació, les empreses han començat a valorar els riscos de produir i distribuir béns a països llunyans, fet que la crisi sanitària actual ha posat en evidència. La pandèmia ha provocat l'alentiment o, fins i tot, l'aturada de les cadenes de subministrament (tots els processos involucrats en la fabricació i comercialització de productes), i això ha paralitzat l'arribada d'articles fabricats a l'altra banda del planeta. Durant el primer trimestre de l'any, la caiguda del comerç mundial va ser d'un 3 %, mentre que en el segon trimestre les pèrdues es xifren en un 27 % respecte del període entre el gener i el març, segons dades de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD).
Carlos Dalmau, director de Solucions Internacionals de Banc Sabadell, creu que «fins ara, les empreses estaven acostumades a gestionar dificultats logístiques puntuals i localitzades geogràficament, per exemple, en zones de conflictes bèl·lics. No obstant això, la situació actual ha afectat pràcticament tots els països del món, amb rutes marítimes cancel·lades, ports on no es podia descarregar i confinaments de mercaderies, entre moltes altres restriccions comercials».
Com a conclusió, una de les lliçons que es pot treure d'aquesta crisi és la conveniència de diversificar geogràficament les fonts d'aprovisionament. Això porta a replantejar el sistema productiu; és a dir, l’obertura a nous proveïdors, el canvi del mix de producció i la replanificació de les comandes, entre altres factors. «Aquesta crisi ha posat de manifest la importància de la diversificació com a tallafocs en èpoques de crisi. I no només des del punt de vista dels clients, sinó també del dels sistemes de cadenes de producció i els sistemes productius. A més, han agafat un nou ímpetu els crèdits documentaris com a eina de suport per facilitar els nous proveïdors internacionals entrants», afegeix Dalmau.
Escolta el podcast de Banc Sabadell sobre Relocalització, torna el Made in Spain?, amb Matilde Mas, catedràtica de la Universitat de València i directora de Projectes Internacionals de l’Ivie
És la fi de la globalització?
Per a alguns experts com Matilde Mas, catedràtica de la Universitat de València i directora de Projectes Internacionals de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie), aquesta caiguda dràstica és un fenomen circumstancial: «Cada vegada que sento que es parla d'un canvi de model productiu associat a la paraula reindustrialització, en discrepo. No resoldrem els problemes augmentant la producció de les nostres fàbriques; el que necessitem és guanyar en eficiència en tots els sectors aproximant-nos a la d'altres països desenvolupats», defensa Mas al podcast de Banc Sabadell.
Marcelo Leporati, professor de l’EAE Business School, coincideix amb la catedràtica i afirma que «no veiem senyals que estigui passant un procés de desglobalització més enllà de guerres comercials puntuals», indica Leporati que, a més, és autor de l'estudi Made in Spain. ¿Otra vez? , del 2019, en què analitza els motius que han portat les empreses a traslladar els centres de producció a països llunyans i explica per què algunes estan realitzant el camí invers.
Enrique Fanjul, soci de la consultoria de comerç exterior Iberglobal, corrobora aquest argument. «La desglobalització podria desenvolupar-se mentre duri la pandèmia. És difícil fer prediccions sobre què passarà i, qui les faci, ho fa de manera arriscada», afirma. Per això aquest expert redefineix la situació com «canvis estructurals de la globalització».
Entre aquests «canvis», els experts identifiquen diversos aspectes en la producció de béns i serveis: moltes empreses volen fabricar més a prop, eviten dependre d’un únic proveïdor extern i redueixen el nombre de viatges dels béns per escurçar les cadenes de subministraments.
Dalmau és del parer que, tant a Europa com en altres regions, «s'hauria de fer un replantejament de les cadenes de valor global amb una nova forma d'operar amb mercats més propers, una menor dependència de tercers i un major grau de digitalització i de coneixements tècnics en logística i duanes».
Produir més a prop
La COVID-19 ha deixat al descobert el risc de desproveïment que suposa fabricar o aprovisionar-se de productes en països llunyans i la debilitat per controlar la qualitat de les adquisicions. «Això ha suposat que algunes empreses es plantegin repatriar els seus centres de producció als llocs d'origen (conegut com a relocalització o reshoring) o a països propers (nearshoring o relocalització propera)», explica Leporati.
En aquest procés també influeix l'automatització de moltes tasques, fenomen que ha reduït la necessitat de mà d'obra no qualificada. En contrapartida, ha augmentat la contractació de professionals qualificats que treballen des dels països d'origen de les companyies. «Necessiten personal amb més capacitats, formats en intel·ligència artificial (IA), machine learning o big data», reflexiona Leporati. Matilde Mas considera que «el món no tornarà a ser el que era i que cal pensar a aprofitar les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies». Així mateix, sosté que Espanya necessita una millor formació en tecnologia digital.
Així i tot, la relocalització no està calant prou. «A qui li sigui rendible produir a Sri Lanka, ho continuarà fent, tret que els governs promoguin incentius per retornar als països d'origen», assegura Fernando Castelló, director de Castelló Consulting i professor de l’ESIC Business & màrqueting School.
Segons les dades que es desprenen de l'estudi de Leporati, Made in Spain, ¿Otra vez?, previ a la pandèmia, s'havien donat 208 casos de reshoring i nearshoring a la Unió Europea, d'acord amb les dades d'European Reshoring Monitor de 2017, amb el Regne Unit, França, Itàlia i Dinamarca al capdavant. Espanya només ha relocalitzat nou empreses, la majoria des de la Xina, fet que suposa un 4,8 % del total dels casos. A Espanya, un país de serveis sense un gran entramat industrial, «la relocalització no és freqüent, se sol donar entre grans empreses i passa desapercebuda entre els consumidors», assegura el professor de l'EAE.
L’informe publicat per la consultoria KPMG al juliol, La empresa española ante la COVID-19. Cuarto sondeo, reforça aquestes dades. S'hi observa que els empresaris mantenen una actitud conservadora davant la internacionalització de les seves companyies. El 40 % preveu mantenir la seva presència en altres països i un 11 % anticipa que la reduirà. Només el 14 % dels enquestats afirmen que l'augmentaran en comparació amb el 12 % del sondeig anterior.
Escurçar la cadena de subministraments
Reduir o minimitzar les baules de la cadena de producció, que en moltes empreses de diversos sectors com el tèxtil o l'automobilístic s'estén per diferents punts geogràfics (regions o països), és un altre dels eixos d'aquesta crida a la desglobalització.
«Havia experimentat un creixement constant des de principis dels anys noranta, i va arribar a suposar al voltant d'un 50 % del comerç mundial, però en aquests últims anys ha començat a perdre força», explica Fanjul.
El proteccionisme dels governs és el principal factor que ha acabat amb el creixement d'aquestes cadenes. Però no és l'únic. «Un altre dels seus incentius era la diferència de salari que hi havia entre països com la Xina, principal destinació de les deslocalitzacions, i Europa o els EUA. Una situació que ara s'està revertint a causa del creixement del seu nivell econòmic», afirma el soci d’Iberglobal.
Tot i això, les cadenes de subministraments, en què s'impliquen diversos països, són maquinàries pesades difícils de desmuntar. «Moltes companyies han vist la necessitat de tenir alternatives davant d’algunes disrupcions, com la crisi sanitària, i buscar cadenes de subministraments ubicades en una mateixa regió o proveïdors propers», exposa Marcelo Leporati. Una via que, en general, afecta només les grans empreses, ja que les petites i mitjanes no solen comptar amb cadenes de producció complexes.
Diversificar la producció
Fabricar en diferents punts és una manera de minimitzar el risc de desproveïment i altres problemes derivats del subministrament de matèries primeres. «Així s'evita la concentració en un sol mercat», apunta Fernando Castelló. En aquest procés de diversificació estan immerses moltes empreses espanyoles. «En general no solen tenir fàbriques instal·lades a tercers països, sinó que signen contractes de producció amb empreses del sud-est asiàtic, per exemple. Contractes que poden traslladar-se a un altre lloc amb relativa facilitat», afegeix.
La recerca de clients per evitar dependre d’un únic comprador és una altra de les mesures que les empreses comencen a prendre. «Si abans el 80 % de la producció arribava només a quatre destinacions, ara les empreses busquen nous mercats per arribar a 12», afegeix el professor de l’ESIC.
Tots aquests canvis podrien tenir un impacte positiu en el medi ambient. L'escurçament de les distàncies en els trasllats de béns i matèries primeres i la reducció dels viatges contribuirien a rebaixar les emissions contaminants del transport. La diversificació de les fonts de matèries primeres en diferents zones del món rebaixaria la pressió que les grans companyies exerceixen sobre els recursos naturals dels països emergents. Tanmateix, perquè això es produeixi tot i la desglobalització, coincideixen els experts, ha de ser un fenomen constant en el temps i no un fet conjuntural, com es creu avui, i un resultat de la política internacional actual i de les conseqüències de la crisi actual.
GUANYADORS I PERDEDORS EN LA DESGLOBALITZACIÓ
«El procés de desglobalització no afecta tots els països ni tots els sectors de la mateixa manera», afirma Enrique Fanjul, soci de la consultoria de comerç exterior Iberglobal. Sectors econòmics com l'automoció o l'aeronàutica, que fabriquen els seus productes amb components que arriben des d'empreses localitzades en un gran nombre de països seran, sens dubte, els més afectats si la cadena de subministrament s'escurça i les fàbriques tendeixen a la relocalització. També el sector farmacèutic, una indústria centralitzada a la Xina i l'Índia. Durant la pandèmia s'ha comprovat com en depenen la majoria dels països.
Els països del sud-est asiàtic, com Vietnam, Cambodja o Sri Lanka també patiran més amb la desglobalització. En contrapartida, sembla que l’Àfrica en pot sortir beneficiada per la seva proximitat amb Europa. «Empreses espanyoles que volguessin tornar ho tindrien fàcil per establir-se al Marroc, per exemple. Aquest continent viu un moment de relativa estabilitat política, els seus costos salarials són baixos i el seu marc de negoci ha millorat», declara Fanjul.
