Tot i haver estat un dels països més tocats per la crisi, Itàlia està despertant grans esperances entre els inversors, ja que, amb Mario Draghi com a president, és possible que, per fi, emprengui una sèrie de reformes en el pla econòmic i social.
Dove l'oro parla, ogni lingua tace diu un dels refranys en italià més populars. Literalment, en castellà: on l'or parla, tots callen. Una dita popular que encaixa a la perfecció amb el nou Govern que encapçala al país Mario Draghi, en altre temps president del Banc Central Europeu (BCE). Draghi va ser capaç, llavors, de liderar una difícil transició que va significar haver de prendre decisions tan polèmiques com reduir els tipus d'interès o dur a terme fortes mesures de control de la política monetària, que van significar tensions en els països més afectats en aquell moment, com Grècia, Itàlia o Espanya.
Avui, una dècada més tard, mentre la nació transalpina està sumida en una greu inestabilitat política, que ha provocat la desfilada d'una infinitat de presidents de la República en els últims anys, Draghi ha acceptat l'encàrrec del cap d'Estat, Sergio Mattarella, de formar un govern sòlid. Haurà d'afrontar el repte de conduir la recuperació econòmica i gestionar amb eficàcia els aproximadament 209.000 milions d'euros que es rebran del Fons de Recuperació Europeu, també conegut com Next Generation-EU. Una situació tan delicada com la que va viure, al seu dia, el BCE, però en la qual Draghi no estarà sol, ja que l'acompanya l'antic conseller delegat de Vodafone, Vittorio Colao. Aquest últim fa al voltant d'un any que prepara el full de ruta per reconstruir el país i ja ha dissenyat un ambiciós pla que va presentar a finals del 2020 amb 102 mesures de posar en marxa al llarg dels propers mesos.
Els mercats donen suport al projecte
La revisió del Fons Monetari Internacional (FMI) de gener del 2021 va vaticinar que l'economia italiana creixerà un 3 % el 2021 i un 3,6 % el 2022, millorant les previsions sobre el país que havia fet aquest organisme supranacional prèviament. No obstant això, l'efecte Draghi ha tingut des del seu inici un recorregut més enllà de les estimacions en paper i, tant la prima de risc com la borsa italiana, situada a Milà, van experimentar un bon comportament durant el febrer. De fet, el dia 3 d'aquest mes, moment en què l'expresident del BCE va acceptar «amb reserves» l'encàrrec de formar govern, el selectiu italià va ser el que més es va revalorar entre totes les borses europees, i va tornar a entrar en guanys en l'acumulat de l'any (per sobre del 5 %). El sector bancari va ser el que millors rendibilitats va obtenir.
Pot interessar-te: Serà 2021 l'any del 'creixement sincronitzat' en els mercats financers?
Fora de la renda variable, la rendibilitat del bo italià a 10 anys va caure fins al 0,58 %, mentre que la prima de risc retrocedia als 105 punts bàsics, tocant mínims des del 2016. Dues setmanes després, el 16 de febrer, el país va aconseguir una fita més, en aconseguir registrar una demanda rècord de 110.000 milions d'euros en l'emissió de bons a 10 anys. Una veritable gesta –i una important mostra de suport de la indústria financera cap a Draghi– si es té en compte que el deute públic acabarà el 2021 molt probablement superant el 150 % del producte interior brut (PIB).
Molts analistes assenyalen que aquesta tendència positiva respecte a Itàlia en els mercats tindrà el seu examen definitiu a l'abril, moment en què els diferents governs nacionals han d'enviar a Brussel·les els projectes en què pensen invertir els fons europeus. Un tema crític per a l'Executiu romà, ja que més d'una quarta part dels 750.000 milions d'euros aprovats per Brussel·les per consolidar la recuperació té destinació transalpina. A més de les expectatives dels inversors, el mateix BCE sembla tenir la vista fixada en el nou govern, i, si tot marxa com deu, és probable que, a curt termini, emprengui la compra de bons sobirans italians, tot contribuint a que s'estabilitzi la rendibilitat del deute.
Per què incorporar Itàlia a una cartera d'inversió?
El 2007, la Borsa de Milà, principal plaça borsària italiana, es va fusionar amb la Borsa de Londres, de manera que el seu índex de capçalera és el FTSE MIB, que inclou les 40 principals companyies del mercat. Aquestes abasten un total de 10 sectors, incloent-hi, principalment, l'industrial, el de les telecomunicacions així com les companyies relacionades amb el luxe. Tot això serveix per subratllar que l'economia italiana està fortament diversificada en diferents sectors d'activitat, amb algunes firmes que són líders mundials en els seus respectius camps.
L'estabilitat política que promet el nou Executiu de Draghi al costat de les previsions de recuperació del comerç global gràcies a l'efecte positiu de les vacunes contra la COVID-19, donen bones perspectives de rendibilitat per a aquests valors en els propers mesos. Encara que al mercat hi ha molt pocs fons d'inversió que apostin, de manera exclusiva, per les empreses de l'economia italiana, sí que hi ha una àmplia varietat que les incorporen dins la seva cartera i que està especialitzada en determinades indústries o, directament, en renda variable europea.
Pel que fa a la renda fixa, Itàlia era, fins fa poc, un dels països que més preocupaven els inversors del Vell Continent en relació al pes del deute sobre el seu PIB; alguns analistes van arribat a assenyalar que els dubtes sobre la seva pròpia sostenibilitat financera podien posar en seriós risc la mateixa estabilitat del projecte europeu. Avui, pocs semblen creure que aquesta amenaça es pugui convertir en realitat, però això no vol dir que el nou govern no hagi d'enfrontar-se amb èxit a una sèrie de reptes per garantir la bona marxa del futur del país.
Al costat de l'intens desafiament que suposen els fons europeus, Draghi ha de consolidar, tant a nivell econòmic com social, la unió efectiva de les dues Itàlies: la del nord, una potència en si mateixa, defensora a ultrança del projecte comunitari i amb una òptica globalitzadora com a agent clau en el comerç internacional; i la del sud, deprimida econòmicament i amb un auge encara creixent de moviments populistes que advoquen per la sortida de l'euro. En el pla polític, hi ha, a més, la tasca pendent des de fa dècades de reestructurar l'espai, sobretot, del centre, de manera que el país sigui governable en els propers anys, i acabar amb el desmembrament en multitud de partits i d'ideologies que tant ha afectat la seva imatge en el passat.
Si Draghi aconsegueix triomfar en aquests reptes, les perspectives d'Itàlia seran molt prometedores, tenint en compte que es tracta de la tercera economia de la zona euro (només per darrere d'Alemanya i de França) i la vuitena del món. No en va, es tracta d'un dels principals exportadors del món, que està en condicions, a l'igual que Espanya, de liderar la recuperació europea, tot i haver estat un dels països més afectats per la crisi.
