Si s’analitza qualsevol fullet comercial d’una botiga d’electrònica de finals de la dècada dels noranta, s’hi trobaran ofertes de productes com contestadors automàtics, càmeres de fotos, telèfons fixos per a la llar o per a l’oficina, termòmetres digitals, ordinadors, calculadores, escàners o cercapersones, per posar-ne només alguns exemples. Avui dia, un telèfon intel·ligent que utilitza qualsevol persona, amb independència del preu, la marca i les prestacions, és capaç de dur a terme les tasques que, conjuntament, feien el ventall d’aparells que acabem d’esmentar. Tanmateix, la comparació entre el preu de la suma de tots aquests béns és molt superior a la del telèfon mòbil, fins i tot sense tenir en compte l’evolució durant aquestes tres últimes dècades de l’economia, cosa que serveix per demostrar com la innovació tecnològica està influint des de fa alguns anys en l’evolució de la inflació, és a dir, en la pujada generalitzada dels preus en un país durant un temps determinat.
Aquesta no és l’única causa que explica el perquè de l’espiral a la baixa de l’índex de preus de consum (IPC), que és l’indicador formal de la inflació, en la majoria dels països desenvolupats, per bé que sí que n’és una de les més importants. En aquesta mateixa línia, la generalització en l’ús d’internet per part dels consumidors ha provocat un auge sense precedents de les compres en línia, i ha permès que sigui possible, a cop de clic i d’una manera molt transparent, comparar preus entre diversos mercats web, cosa que possibilita al client discriminar proveïdors fins a escollir l’oferta que més li convé pel que fa a la relació qualitat-preu. També ha contribuït a aquesta recuperació deflacionista el fenomen de la globalització, que ha afavorit un increment de les relacions comercials entre països i entre regions, i ha donat lloc, des de l’òptica de les empreses, a la deslocalització, per mitjà de la qual han cercat ubicacions per a les seves fàbriques que els permetessin oferir productes i serveis més competitius. Des del costat de l’energia, després que el 2008 el barril de petroli Brent arribés a superar els 147 dòlars, el preu del que es coneix com a «or negre» ha anat caient gradualment fins al punt que, a començaments del 2020, ha arribat a situar-se al voltant dels 15 dòlars, mentre que altres fonts d’energia renovable han anat guanyant pes en el mix energètic.
Canvi de paradigma
La crisi sanitària provocada pel coronavirus ha canviat moltes coses, però, des del punt de vista del comerç mundial, el seu efecte més demolidor s’ha deixat sentir en les cadenes de subministrament globals. L’inici de la pandèmia a la Xina, el principal proveïdor de béns i matèries primeres del planeta, va afectar de ple moltes indústries europees i nord-americanes, que ja abans que comencessin les mesures de confinament a Occident van veure com havien d’alentir, quan no aturar directament, l’activitat de les seves plantes de producció. Les restriccions a la lliure circulació de mercaderies ja és un fet a bastantes fronteres de tot el món, de la mateixa manera que també s’ha reduït de manera sensible el trànsit aeri. Per això, cada vegada més companyies s’estan replantejant una remodelació completa de les seves cadenes de subministrament sense valorar tant el factor cost, però amb la necessitat de trobar mecanismes per evitar que en el futur una altra crisi similar els impedeixi continuar amb el desenvolupament habitual de les seves activitats. Tot aquest nou escenari, en què encara queden moltes qüestions, principalment macroeconòmiques, per definir, com l’evolució de la guerra comercial entre la Xina i els EUA, el conflicte obert entre alguns dels principals socis productors de petroli alineats en l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), la concreció o no d’un acord comercial entre el Regne Unit i la Unió Europea…, comportarà, amb molta probabilitat, costos més alts en la fabricació de productes que d’una manera o una altra es traslladaran al preu de venda final al consumidor, cosa que hauria de fer pujar la inflació.
Protegir-se de l’increment de preus
La teoria econòmica clàssica afirma que en períodes de creixement, com el que podria afrontar el món en els propers mesos després de les caigudes recents (si s’aconsegueix una contenció efectiva de la pandèmia), la demanda de béns puja, la qual cosa provoca un augment general en els preus i en la inflació. Aquest efecte té molta importància per als inversors de renda fixa pel que fa a la rendibilitat real dels productes que tenen contractats. El problema és que no sempre es percep de manera adequada aquest efecte, perquè l’estalviador se sol fixar en la rendibilitat nominal que li ofereixen els seus bons, les seves lletres del tresor o els seus dipòsits a llarg termini, pensant que la seva riquesa s’incrementa en el mateix percentatge. Tanmateix, aquesta creença és errònia, perquè el que cal tenir en compte és la rendibilitat real, que no és altra cosa que el resultat de restar a la rendibilitat nominal l’efecte de la inflació. Com més gran sigui l’increment en els preus d’un país, més interès haurà d’oferir un producte de renda fixa per aconseguir batre la inflació i, per tant, ser realment rendible per al seu posseïdor. Però en el context general de tipus d’interès baixos impulsat per les polítiques monetàries dels bancs centrals, sembla complicat albirar a curt termini un repunt significatiu en aquest sentit.
Et pot interessar: Descobreix quin tipus d’inversor ets
Per combatre el risc de la inflació, els especialistes recomanen incorporar-la com un element més a l’hora de tenir en compte la confecció i la gestió d’una cartera d’inversions, alineant-la amb les expectatives sobre l’evolució dels preus en un horitzó temporal determinat. Per exemple, els actius més líquids, com solen ser-ho per definició les accions, poden beneficiar-se d’una inflació moderada si els seus guanys van en correlació amb aquest increment general en els preus. Per contra, mantenir els estalvis en efectiu no sembla l’opció més recomanable, ja que si l’IPC creix i els diners «no estan fent feina», en realitat, estan perdent valor a poc a poc.
No obstant això, hi ha alternatives en la renda fixa. El Govern dels EUA, per exemple, emet uns bons protegits contra la inflació (coneguts més comunament com a TIPS) que garanteixen un rendiment tancat, generalment al voltant del 2 %, més la inflació que en resulti cada any. Són una de les inversions més segures que es poden fer, ja que el risc de crèdit és inapreciable (els EUA són la «locomotora econòmica» mundial) i se’n fa molta negociació al mercat. Els TIPS ajusten el seu valor principal i el pagament dues vegades cada exercici per compensar la inflació.
Tornant a la renda variable, les accions es consideren comunament com un actiu de protecció contra la inflació, ja que amb el temps el rendiment de les accions superarà la inflació. Per aquesta raó, les accions són actius que brinden protecció contra la inflació que beneficia la inversió a llarg termini. En assignar actius a la seva cartera, els experts diuen que tenir una assignació substancial a les accions és important per al potencial de creixement alhora que compensa el risc d’inflació.
Finalment, una altra manera de cobrir-se d’una forma orgànica davant del creixement en els preus és per mitjà dels real estate investment trust (REIT), que a Espanya s’anomenen societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària (socimis). Pel fet d’estar íntimament lligats al mercat immobiliari, qualsevol increment en les taxes d’inflació fa que els preus dels pisos i d’altres actius del totxo pugin en la mateixa proporció i de manera immediata. A més, aquest tipus d’entitats ofereixen una diversificació elevada a qualsevol cartera i és probable que arribin a generar rendibilitats més elevades que els bons.
Et pot interessar: COVID-19: Nous reptes del sector immobiliari
