El dia menys pensat qualsevol pot esdevenir milionari si li toca un premi de la loteria o rep una herència substanciosa, però, no ens enganyem: assolir una posició financera tan folgada que permeti viure de les rendes sense ni tan sols haver de treballar requereix molt esforç, constància i no poques dosis d’autodisciplina a llarg termini. Aquestes són algunes de les principals conclusions del llibre Cambie sus hábitos, cambie su vida (2016), escrit per l’especialista Thomas C. Corley basant-se en les respostes que li van donar més de dos-cents milionaris (persones amb almenys 3 milions de dòlars en actius) i altres persones no tan riques al llarg de diverses entrevistes individuals.
Després de moltes anàlisis qualitatives, de recórrer a l’ajuda d’altres companys professionals i de revisar algunes de les principals teories econòmiques sobre el comportament, l’autor va arribar a la conclusió que la immensa majoria d’individus que amb el pas del temps havia aconseguit millorar la seva posició i gaudir d’una vida folgada i sense estretor compartia sense saber-ho tres estratègies financeres: marcar-se objectius d’estalvi constants i, si és possible, diàriament, encara que siguin a molt petita escala; tenir paciència i no obsessionar-se amb assolir l’èxit com més aviat millor, ja que fer-ho pot portar a la frustració i a l’abandonament de qualsevol planificació, i el que potser és més complicat, estalviar periòdicament cada mes una part dels ingressos, que se situï al voltant del 20 %, de manera que es pugui posar a treballar a llarg termini l’interès compost, és a dir, els interessos dels interessos.
Optimitzar l’estalvi
Un dels punts que més va sorprendre Corley quan va estudiar individualment el cas de cada un dels entrevistats que havia aconseguit esdevenir milionari és que, a l’inici de les seves carreres professionals, gairebé no disposaven d’estalvis ni de patrimoni personal. Dit d’una altra manera: amb el pas del temps no només van aconseguir igualar la seva posició financera a la d’altres persones pertanyents a famílies més acomodades, sinó que van arribar a superar-les i a canviar el seu estatus econòmic sense haver de recórrer a la «pilotada» a la borsa o a gaudir d’una feina amb una remuneració excessivament elevada. Això va ser el punt de partida que va donar lloc a l’estratègia més coneguda desenvolupada per aquest especialista, i que va anomenar teoria dels cubs.
Per Corley, estalviar és senzill i està a l’abast de qualsevol, des d’un nen que decideix guardar algun euro de la seva paga setmanal a la guardiola, fins a l’executiu que diposita la seva prima de final d’any al compte corrent fins a decidir què en fa. La dificultat, al seu parer, rau en optimitzar realment l’estalvi, duent a terme una planificació de les finances personals basant-se en uns objectius vitals i econòmics que s’estableixen pensant en el llarg termini. Tot i que, segons els resultats de l’autor, aquest sistema no és infal·lible (va tenir èxit en al voltant del 80 % de les persones que va entrevistar), sí que multiplica exponencialment les possibilitats d’èxit des del punt de vista de la psicologia, ja que basant-se en el seu criteri, tenir clara la meta cap a la qual es pretén arribar ajuda els éssers humans a ordenar millor les seves prioritats i, en definitiva, a treballar i organitzar-se millor.
Otro punto crítico de la Teoría de los Cubos es que, para obtener un ahorro efectivo a lo largo del tiempo es fundamental empezar a implementar una estrategia basada en este precepto cuanto antes. De nada vale, según su opinión, esperar a la última etapa de la vida profesional para empezar, ya que, entonces, el interés compuesto no será capaz de implementar su efecto de rentabilidad en los ahorros. Por ello, Corley es un firme defensor de la implantación de la educación financiera en los distintos niveles del sistema educativo ya que, de ese modo, la gente comprenderá la importancia de planificar su futuro con vistas a garantizarse una vejez tranquila y sin agobios económicos.
Diversificar en compartiments estancs
La teoria de Corley es basa en la diversificació com a instrument per aconseguir assolir els objectius marcats. Per això, aposta per crear quatre recipients o cubs per a l’estalvi, tenint-ne primer un de focalitzat exclusivament en les despeses fixes que es repeteixen periòdicament i que, passi el que passi, tindrà qualsevol persona al llarg de l’any. Per exemple, en relació amb el cotxe, cal projectar uns diners cada exercici per a reparacions o revisions, juntament amb una altra quantitat més elevada, però també més espaiada en el temps, que serveixi per canviar-lo i adquirir-ne un de nou. Els regals d’aniversari d’amics i familiars, les vacances de l’estiu o el que es consumeix habitualment a la llar en alimentació i roba són altres despeses que s’han d’incloure en aquest apartat essent, per descomptat, com més realistes i objectius millor.
El segon cub, com a complement de l’anterior, està destinat a despeses específiques, que encara que no es repeteixin de manera periòdica sí que seran inevitables d’afrontar en algun moment del futur. Si es té previst canviar d’habitatge per comprar-ne un de més gran quan la família creixi, pagar la matrícula de la universitat dels fills (per bé que encara siguin petits) o regalar al cònjuge un viatge prèmium per celebrar les noces de plata, aquests són alguns dels exemples que aniran en aquest compartiment, tenint en compte que en el fons es tracta de despeses previsibles, que és possible tenir presents i anticipar, de manera que estalviar durant bastant temps per sufragar-les no sigui tan lesiu per a la situació financera de qualsevol persona.
El tercer cub, potser el menys controlable de tots, però que servirà de coixí amortidor davant qualsevol incidència imprevista que es pateixi al llarg del temps, està destinat a les emergències. Tot i que és difícil quantificar-ne la magnitud, Corley estableix que destinar-hi un 10 % de tot el que es vagi estalviant hauria de ser més que suficient a llarg termini. En aquesta categoria es pot incloure des del cost del tractament per a una malaltia crònica, fins a la sostracció o el deteriorament d’un bé de gran valor sobre el qual no es disposa d’assegurança (per exemple, a Espanya no és obligatori tenir contractada una assegurança de la llar), o fins i tot la pèrdua de la feina, amb la consegüent disminució d’ingressos econòmics.
Et pot interessar: Fons d’emergència i fons de contingència: per a què serveixen i quan recórrer-hi
L’últim cub és el que està centrat realment en la generació de rendibilitat, ja que s’hi inclouen tant els plans de pensions com els fons d’inversió dels quals disposa l’estalviador. Per Corley, qualsevol planificació d’èxit s’ha de basar en no desinvertir posicions al llarg del temps, la qual cosa vol dir que, si bé es poden moure els diners d’un producte a l’altre buscant maximitzar-ne el benefici, el que no s’ha de fer mai és descapitalitzar aquest compartiment per destinar-lo a cobrir altres cubs o, simplement, perquè es prefereix gastar-lo.
