Just al començament del nou mil·lenni, vers l’any 2001, l’assagista britànic John Howkins va encunyar el terme economia taronja (també conegut com a economia creativa) en referència a la indústria global basada en la inspiració i la creativitat, i que inclou un ampli ventall d’activitats que van des de les arts visuals i escèniques fins al desenvolupament de joguines, passant per la publicitat, els mitjans de comunicació o els videojocs. Un àmbit que, segons el seu parer, ha evolucionat exponencialment en les últimes dècades, des de ser un vehicle destinat merament a l’entreteniment ocasional fins a convertir-se en una de les branques de negoci més poderoses i amb més facturació de l’economia internacional, amb àmplies oportunitats per als inversors que busquin rendibilitat.
Poc abans de la crisi sanitària mundial del coronavirus, la Unctad, que és el segment de l’Organització de Nacions Unides centrat en comerç i desenvolupament, va alertar a la seva anàlisi How the creative economy can help power development del poder de l’economia taronja per sustentar el creixement de la digitalització per mitjà d’eines basades en l’oci que serveixin per atreure l’atenció de països i estrats socials amb una escassa penetració de les noves tecnologies. L’organisme, que ja revela que aquesta indústria, sumant la seva diferent generació d’ingressos, és la cinquena més important del planeta i genera al voltant del 3 % del producte interior brut (PIB) mundial, estima que exercirà un paper cabdal en els anys vinents per desenvolupar nous perfils professionals, per impulsar la competitivitat i la productivitat de diferents sectors d’activitat i per sustentar el creixement de la sostenibilitat en les relacions comercials, atès que té una poderosa capacitat d’unir persones de franges molt diferents i conjuminar sinergies per fomentar la innovació.
L’eix de la innovació
La matèria primera de l’economia taronja és, d’una banda, la cultura i, de l’altra, la creativitat, i aquesta darrera està fortament unida al concepte d’innovació. Per als seus stakeholders, això vol dir tenir la capacitat de conjugar els elements més tradicionals i arrelats en la societat amb idees fresques i trencadores, com també tenir un esperit transgressor que se sustenta en les noves tecnologies. Amb aquesta premissa, els drets de propietat intel·lectual es converteixen en un element protector per als creadors, però també en la moneda de canvi amb la qual es poden concretar drets d’utilització que els garanteixin ingressos estables. És a dir, es tracta d’una cadena de valor en la qual intervé un gran nombre de subjectes (representants, grups de comunicació, agències, xarxes socials, influenciadors, patrocinadors, editors i, per descomptat, el públic, entre d’altres) i que sembla que, com més va, genera una facturació global més gran i és més competitiva.
Et pot interessar: La cultura per ‘streaming’ ja no serà gratis en l’era post-COVID
No obstant això, l’obstacle principal és que, avui, els països pràcticament no valoren el concepte d’economia taronja com un ítem conjunt, per la qual cosa és complicat obtenir dades sobre el seu pes real. Tanmateix, gràcies a informes com ara The Creative Economy 102 – Say hello to the creative industries, elaborat des de la plataforma d’emprenedoria de la Unió Europea EU – Startups, sí que es té constatació que entorn de l’economia taronja sorgeix una quantitat proporcional més gran de nous projectes de negoci que pretenen oferir serveis disruptius, basats en la creativitat mateixa dels seus creadors, molt dels quals són autors de videojocs, d’obres de teatre o de novel·les.
L’impuls definitiu durant la pandèmia
Al començament de les mesures de confinament que es van establir a tot el planeta, en més o menys grau, durant la primavera passada, semblava que l’economia taronja estava condemnada a patir, tenint en compte que indústries molt complementàries a la seva cartera d’activitats, com ara la turística o la relativa al petit i mitjà comerç, es van veure immerses en una aturada gairebé generalitzada, secundada per la cancel·lació de concerts, festivals i altres espectacles. No obstant això, moltes companyies es van saber reinventar i van trobar noves alternatives per adaptar-se tant a la inèdita situació com als nous hàbits de consum sorgits del teletreball i d’haver de passar més hores tancats a casa. Segons assenyala Jordi Sellas , periodista i gestor cultural, al podcast de Banc Sabadell, “el món digital facilita el consum i crea nous llenguatges que permeten connectar artistes amb el seu públic, encara que hi ha el repte de mantenir una veu pròpia com a societat quan les grans plataformes tecnològiques dominen les cerques de continguts”.
El Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), al seu informe Emprender un futuro naranja, analitza com el creixement d’Internet i l’arribada a un públic global està empenyent els museus i les plataformes digitals a bolcar-se en l’oferta de continguts gratuïts, mentre que creatius d’arreu del món estan utilitzant les xarxes socials i les plataformes de streaming per intentar contribuir a l’entreteniment de les persones que, d’una manera o una altra, s’han vist afectades negativament per la crisi. El resultat és que s’està fomentant el contacte entre perfils d’índoles molt diferents, que estan començant a perfilar projectes amb una vocació innovadora i que, si no hagués estat per la inversió més gran de temps que el món ha hagut de destinar a navegar per la xarxa durant aquests mesos, probablement no s’haurien arribat a conèixer.
En aquest sentit, destaquen anàlisis com la d’IE University, amb el títol The creative economy: The new El Dorado that Europe and Latinoamérica want to lead, que revela que aquesta indústria està destinada a ser una de les més rendibles des del punt de vista financer en la dècada vinent, perquè conjumina els projectes realment innovadors i amb grans possibilitats de creixement i el suport de les diferents administracions, fins i tot en moments de recessió econòmica. Tant és així que, per exemple, a Anglaterra es va crear fa poc temps un paquet d’ajuts que rondaven els 180 milions d’euros per al sector cultural i creatiu; a Itàlia, el Consell de Ministres va decidir dedicar 130 milions a la cultura i el turisme, o als mateixos Estats Units, el Senat va aprovar un estímul de 2.000 milions de dòlars per a diferents àmbits relacionats amb la cultura, l’oci i l’entreteniment.
Etapa de redefinició a Espanya
Només la indústria de la música a Espanya té un impacte directe i indirecte anual de prop de 5.000 milions d’euros, segons l’informe El hit de los Festivales de Música en España, elaborat per OBS Business School, i és un important focus de captació de negoci per a altres segments, com el turisme, la restauració o el sector tèxtil. No obstant això, un dels problemes principals que té és que dues de cada tres empreses que es dediquen a la música al nostre país són micropimes sense assalariats, que durant la crisi sanitària estan tenint moltes dificultats per sobreviure, si és que ho aconsegueixen.
Et pot interessar: Aquests són els sectors que es recuperaran més de pressa de la crisi del coronavirus
Conscients d’aquesta situació, a escala governamental i amb l’impuls de l’estratègia Europa 2020, des de fa anys s’està implantant el Pla de foment de les indústries culturals, amb el repte de legitimar i promocionar les indústries creatives i culturals (ICC). Malgrat això, a Espanya sembla que encara hi ha un llarg camí per recórrer per estar al nivell de desenvolupament d’altres veïns del continent pel que fa a l’economia taronja. No en va, segons l’informe The first global map of cultural and creative industries, d’EY i la Unesco, al nostre país és necessari reforçar la distribució i la difusió d’activitats, béns i serveis culturals; desenvolupar pols de creativitat i innovació de més grandària, i millorar l’accés i la participació de la societat en la vida cultural, especialment, a través de l’ús de les noves tecnologies.
