Al llarg dels últims mesos, els principals bancs centrals de tot el món, com la Reserva Federal dels Estats Units (Fed), el Banc Central Europeu (BCE) o el Banc d'Anglaterra, han incrementat les seves mesures d'estímul a l'economia amb l'objectiu principal de dinamitzar l'activitat. Quan es parla d'estímuls per part d'aquestes entitats, el més habitual és que ens estiguem referint a les injeccions de liquiditat, cosa que, des del punt de vista de les empreses, és essencial per poder accedir a més finançament i amb tipus d'interès més assequibles.
Aquest tipus d'estratègia la porten a terme els bancs centrals en dos escenaris: quan l'economia sembla estancada i presenta símptomes de trobar-se a prop de la fi del cicle econòmic o, directament, en els moments de crisi profunda o de recessió. L'origen del tapering es troba a la reducció contundent de les mesures extraordinàries de compra d'actius que va fer la Fed fa uns anys per limitar les conseqüències negatives de la crisi del 2008. El 2013, la menor compra de bons del Tresor de la Fed va provocar que els seus inversors en disparessin la venda, cosa que, a mitjà termini, es va traduir en un increment en la rendibilitat que va oferir aquest tipus de productes. Gràcies a l'agressivitat de la seva estratègia, l'economia nord-americana es va recuperar amb força de la recessió, de manera que altres bancs centrals no van trigar a replicar aquesta mesura.
A partir del segon semestre d'aquest any, diversos analistes preveuen que es dinamitzi l'economia global gràcies a l'efecte positiu que tindran les vacunes. En aquest escenari, el més probable és que els bancs centrals retirin de manera progressiva les seves mesures d'estímul en un procés que, des del punt de vista tècnic, rep el nom de tapering. Per mitjà del tapering, els bancs centrals no es limiten a deixar d'injectar diners als mercats i a vendre els actius que han adquirit, principalment títols de renda fixa i bons de titulització hipotecària (coneguts pel seu nom en anglès mortgage- backed security), sinó que ho continuen fent però a un ritme més lent. La raó principal de dur a terme el tapering de manera pausada i escalonada és que els bancs centrals volen evitar contribuir a qualsevol situació d'incertesa en els mercats per tal d'aconseguir que es puguin ajustar a temps.
Tipus d’interès i inflació
Un dels símptomes que tard o d'hora es manifestarà en els mercats si l'economia mundial recupera la normalitat és la reducció de la volatilitat, que ha acompanyat els estalviadors durant gran part del 2020 fins avui. Per a molts especialistes financers, això serà l'avantsala de l'inici de les mesures de tapering per part dels bancs centrals, l'efecte més visible en la renda fixa de les quals serà que, com que aquestes entitats compraran menys bons, la seva demanda disminuirà de manera rellevant. Davant d’aquesta possibilitat, ja hi ha molts inversors, sobretot institucionals, que estan començant a vendre els seus bons amb l'expectativa que perdin part del seu atractiu en el futur.
Per si fos poc, a aquest escenari hi cal afegir una altra tendència que cada vegada sembla més propera: l'augment de la inflació. Com que millorarà l'economia global, és plausible que la demanda de béns i serveis creixi, i aquest fet impactarà en l'alça dels preus. En un context en què un nombre important de bons cotitzen a prop de zero o, fins i tot, en tipus d'interès negatius, un creixement de la inflació és una notícia negativa. Com que els bancs centrals tenen el compromís tàcit de no actuar fins que la inflació es dispari per sobre del 2 %, sembla que un increment en els preus durant els mesos vinents, mentre no sigui vertiginós, no provocarà que aquests organismes reaccionin a la política monetària.
Pot interessar-te: Quins actius d'inversió són idonis si augmenta la inflació
A aquest còctel tan incert s’hi ha de sumar el marc global de creixement progressiu del deute públic en moltes de les principals potències econòmiques que, entre altres factors, ha contribuït a disparar els dèficits públics. Aquesta situació sembla empènyer els bancs centrals a reduir gradualment les ajudes a l'economia per tal d’intentar perjudicar el mínim possible la recuperació global. De fet, aquests últims mesos la Fed ha manifestat en diferents ocasions que vol reduir la seva política de quantitative easing (QE), que consisteix a comprar nivells de deute públic als mercats per sobre del que és habitual per, d'una banda, mantenir els tipus d'interès en nivells baixos i, de l'altra, afavorir un nivell d'endeutament més gran per part dels agents econòmics. En la renda fixa, aquest tipus d'iniciatives han suposat que, des de fa uns anys, els inversors hagin desviat el seu interès cap a bons amb un risc més elevat per buscar rendibilitats rellevants.
La presidenta del BCE, Christine Lagarde, ha repetit en diferents ocasions que es retiraran de manera progressiva i gradual els estímuls monetaris i fiscals, tot i que, això sí, sempre que no es produeixi un increment massa ràpid en els tipus d'interès. Des de l'òptica de la Fed, la previsió és que no s'iniciarà una pujada general dels tipus, almenys, fins al 2023, de manera que el seu màxim responsable, Jerome Powell, ha insinuat que les mesures de tapering tindran un caràcter lleu fins que es vagi acostant aquesta data.
Conseqüències per a una cartera d'inversió
Una de les estratègies d'inversió més recomanades per a horitzons temporals llargs és la de la diversificació. Això vol dir que, juntament amb els actius de renda variable i un risc més o menys elevat, n’hi ha d'haver d’altres de renda fixa que, en principi, atorguin més seguretat. Tot i la conjuntura actual de tipus d'interès baixos i una inflació a l'alça, encara pot ser interessant, des d'una òptica de recerca de rendibilitat, apostar per la renda fixa a llarg termini. A més, hi ha fons d'inversió especialitzats en renda fixa a mitjà i llarg termini que, gràcies a la gestió professional que suporten, permeten als inversors optar a unes plusvàlues superiors. Així mateix, hi ha un altre tipus d'actius que poden oferir rendiments més elevats, com són els bons lligats a la inflació o la renda high yield (aquelles emissions de deute que tenen unes qualificacions baixes per part de les agències de rating).
Pot interessar-te: Els fons d'inversió com a opció per invertir l'estalvi acumulat
Per a la renda variable hi ha un ventall més ampli d'opcions per a l'inversor, que podrà triar tant actius amb una aparent exposició menor als cicles econòmics (com és el cas dels fons d'inversió temàtics o focalitzats en les megatendències) o, directament, optar per estratègies més conservadores però que privilegien l'obtenció periòdica de liquiditat, com pot aconseguir-se, per exemple, a través de la inversió en accions de companyies que, normalment, ofereixen dividends.
