“Rendibilitats passades no garanteixen rendibilitats futures”. Aquesta frase apareix en tots els documents comercials relacionats amb els fons d’inversió. “Serveix per recordar als inversors que les rendibilitats (positives o negatives) passades no tenen per què ser un bon predictor de les futures d’una estratègia d’inversió o una classe d’actiu”, explica Carlos Fernández, doctor en Economia i professor del Màster d’International Finance de l’IEB , amb més de 17 anys d’experiència en la indústria financera. A més, actualment és senior advisor de l’àrea de Consultoria de Grant Thornton a Espanya.
Fernández considera que el veritable problema és que un fons no hauria de ser més que una peça dins d’una cartera, que hauria d’estar convenientment diversificada i ajustada al perfil de l’inversor (descobreix quin és el teu aquí). En definitiva, ajustada als seus objectius.
“Si aquest és el cas, que en el comportament temporal d’un fons, per exemple, hi hagi rendibilitats negatives no hauria de cridar-nos l’atenció. Un error molt habitual consisteix a revisar l’estat mensual o trimestral de la nostra cartera per buscar línies, és a dir, fons o actius, que estiguin en negatiu, pensant a vendre’ls”, afirma el professor. Aquests fons o actius formen part de la distribució de la cartera i, quan la diversificació és sòlida, hem de tenir en compte que, de vegades, algunes línies de la nostra cartera apareixeran en negatiu..
El nostre cervell, el principal enemic
Però, aleshores, no hem de vendre un fons de la nostra cartera que estigui en negatiu? “La realitat és molt més complexa, em temo, i la psicologia de l’inversor no ens ajuda gens”, sentencia l’expert.
Per descomptat, la decisió de vendre o no un fons d’inversió de la nostra cartera no pot procedir dels seus resultats. Els resultats negatius en un fons són com la febre que ens alerta d’un procés infecciós. Pot ajudar-nos a posar el focus sobre aquest vehicle i revisar si continua tenint sentit a la nostra cartera, però no són els resultats passats, sinó les nostres expectatives sobre els resultats futurs, el que ha de portar-nos a prendre una decisió.
Desgraciadament, el nostre cervell és conservador per supervivència, cosa que ens marcarà a l’hora d’avaluar racionalment una inversió. El fet que vegem un fons des de la perspectiva dels seus resultats respecte a un preu d’adquisició, una dada que no ens diu res sobre els resultats futurs del fons, es deu al fet que estem influenciats pel biaix d’ancoratge. Aquest biaix psicològic ens força constantment a veure les expectatives sobre les nostres inversions en funció del preu al qual hem comprat.
Per descomptat que el preu d’adquisició és rellevant, però no ho és de cara a avaluar l’evolució futura dels actius o fons en els quals hem invertit. Malgrat això, sempre sorgeix aquesta idea d’esperar una mica a veure si puja i la inversió torna al preu a què es va comprar, com si hi hagués una relació màgica entre la cotització o el valor liquidatiu actual i la referència de la nostra compra.
A més, la procrastinació, el fet de deixar per a demà coses que podríem fer avui, influeix especialment en el comportament de l’inversor sempre que ha de prendre una decisió que altera la seva cartera. Si a això hi afegim el biaix de penediment, és a dir, el malestar que sentim pensant que prendrem una decisió que pot afectar els resultats de la cartera, tot plegat encara empitjora més.
És una situació cíclica: si la nostra cartera o un fons en particular van bé, pensem que si venem, perdrem la continuació dels bons resultats. I si la cartera o un fons ens van malament, en vendre fem reals les pèrdues, i a això s’hi uneix un dubte: “I si el mercat fa un gir?”, exemplifica Fernández.
Motius per vendre
Com pot observar-se en tots aquests arguments, no hi ha criteris objectius en la presa de la decisió, sinó només sensacions i ‘ardits’ del nostre cervell per evitar el conflicte (actuar, penedir-se) o trobar relacions espúries (el preu a què es va comprar comparat amb les expectatives futures de rendibilitat).
De fet, des d’un punt de vista purament racional, i partint de la base que l’inversor té una cartera convenientment diversificada i ajustada al seu perfil, hi ha pocs motius pels quals hauria de vendre’s un fons. Tot i això, n’hi ha. Per exemple, que el gestor no compleixi amb el seu mandat d’inversió; que puguem trobar un fons similar a un menor cost, encara que el professor avisa que això no sempre és fàcil d’avaluar, o que hi hagi canvis significatius en l’equip gestor o en el procés que ens facin dubtar de la idoneïtat de mantenir la confiança en el fons.
Si, malgrat tenir tota la informació i tenir clar que entrar i sortir dels fons en funció dels moviments del mercat pot minimitzar la rendibilitat de les teves inversions, no aconsegueixes evitar la temptació, has de saber que l’error de canviar els fons utilitzant el mirall retrovisor de les rendibilitats passades no és exclusiu de l’inversor del carrer. “Els inversors institucionals estan subjectes als mateixos biaixos de conducta, i de vegades els estudis acadèmics els fan pujar els colors a la cara”, afirma Fernández.
Els experts també fallen
Per exemple, Goyal i Wahal, en el seu treball “The Selection and Termination of Investment Management Firms by Plan Sponsors”, publicat l’any 2008 en el prestigiós The Journal of Finance, mostraven com l’inversor institucional (gestores, bancs, societats d’inversió) no és aliè a aquest problema.
El professor explica que en el seu estudi empíric, analitzant 412 processos de selecció i posterior cancel·lació de mandats institucionals, va resultar que la mitjana de les rendibilitats posteriors al moment del canvi era millor en els gestors que s’havien descartat que en aquells que s’havien introduït a la cartera per substituir-los. Per descomptat, la selecció d’aquests nous gestors semblava provenir del fet que els seus resultats passats (anteriors a la decisió de canvi) eren molt superiors als que estaven oferint els gestors en cartera, un tret que l’estudi també constata.
En conclusió, Fernández insisteix que el procés d’inversió i manteniment d’una cartera és un complex i polifacètic, i que la prioritat de l’inversor sempre ha de ser corroborar que el nivell de risc i rendibilitat prospectiva de la cartera casa amb els seus objectius. Per tant, només ha de prendre decisions de calat quan aquests paràmetres es desajusten o les seves pròpies condicions vitals el porten a alterar aquests objectius.
