“Serà necessari comprendre que la glòria de la globalització podria significar també la seva caiguda”. Ho va dir el professor de globalització i desenvolupament a la Universitat d’Oxford (Regne Unit), Ian Goldin, fa més de deu anys en una conferència TED titulada: “Navegant pel nostre futur global”. Goldin predeia ja aleshores l’arribada de riscos sistèmics molt més virulents en un entorn global amb societats i sistemes entrellaçats promoguts pel desenvolupament continu de les tecnologies, com la desaparició de la biodiversitat, el canvi climàtic, les pandèmies i les crisis financeres.
De la globalització a la desglobalització
La visió premonitòria del professor s’avançava sense saber-ho al procés de desglobalització que travessem avui en dia. Tant és així, que el terme ja està lingüísticament acceptat per referir-se al procés invers de la globalització. Un procés en què l’economia, però també la societat, la política i la cultura, després d’una etapa d’interacció i interdependència mundial, es tornen més regionals que mai.
Així ho ha demostrat l’indicador més generalitzat per mesurar el procés de la globalització: el pes de les exportacions i les importacions sobre el PIB. Des dels anys 60, aquest indicador ha seguit una tendència a l’alça que s’ha frenat en l’últim any i mig. En aquest període ha passat de rondar el 23% fins a estabilitzar-se al voltant d’un 60%, i des de 2010 no ha deixat de caure.
Com a conseqüència directa d’aquesta frenada, els nacionalismes tornen a aflorar i fenòmens com el Brexit trenquen unions que semblaven indestructibles. Les tendències sostenibles i el comerç de proximitat s’expandeixen i ressorgeixen, provocant que cada vegada més empreses i consumidors recorrin a proveïdors locals. La sostenibilitat finalment passa per davant del creixement reclamant un equilibri lògic entre les activitats productives i els seus efectes sobre el planeta.
Un escenari contrari a la globalització cap al que avancem progressivament com a conseqüència de les polítiques desenvolupades per alguns estats i de les profundes guerres comercials entre la Xina i els Estats Units generades en els últims temps.
La COVID-19 i l’acceleració del procés
Que l’economia mundial ha entrat en un retrocés dels fluxos internacionals de mercaderies, serveis, capitals i persones no és nou. Però sí ho és que l’actual crisi sanitària i econòmica provocada per la propagació del coronavirus (la Covid-19) ha accelerat considerablement aquest retrocés.
I ho ha fet fins a tal punt que el coronavirus ha frenat en sec el fenomen globalitzador. Goldin tenia raó. Els riscos sistèmics de la desglobalització hi eren, només era necessari saber detectar-los per així, en el millor dels casos, prevenir-los o controlar-los.
Ara és ja una evidència que la crisi sanitària del coronavirus ha tingut un efecte immediat i directe sobre el comerç internacional, tot i que encara sigui difícil quantificar-ho en xifres. La pandèmia ha arribat en forma de toc d’atenció per advertir a les empreses que dependre de proveïdors procedents de localitzacions geogràficament allunyades pot posar en risc la viabilitat econòmica del negoci.
El coronavirus: un abans i un després
L’aturada de l’activitat a gran escala ha afectat les empreses espanyoles, que en molts casos han vist interrompudes les seves cadenes de subministrament que depenen d’un sistema global generant importants pèrdues econòmiques. És probable que la crisi actual porti a replantejar l’ecosistema empresarial tal i com estava establert fins ara.
Ara més que mai el procés de relocalització de les empreses espanyoles agafa força. Cada vegada més companyies, que fins ara tenien la producció deslocalitzada en altres països, estan retornant als seus llocs d’origen o bé a algun país proper. És al que es refereix el concepte en anglès ‘reshoring’.
De fet, a la Unió Europea ja són 208 les companyies que han decidit adoptar aquest canvi de rumb, segons l’estudi ‘Made in Spain, una altra vegada?’, realitzat per EAE Business School, en el qual s’analitzen els principals motius que van dur a les companyies dels Estats Units i Europa a deslocalitzar la producció a altres regions allunyades amb mà d’obra més econòmica que la local.
Ja són 208 les companyies que han decidit relocalitzar la producció
Del mateix estudi se’n desprèn que nou empreses espanyoles van apostar fa poc per tornar a produir a Espanya, entre les quals es troben Orbea o Mango. Aquesta xifra representa una porció diminuta del pastís, només un 4,8% del total de casos europeus. Però ara, la situació ha canviat.
És probable que el coronavirus marqui un abans i un després i que aquest tímid percentatge es vegi incrementat en els propers anys com a mesura de seguretat davant la possible arribada d’una nova amenaça. I és probable que això succeeixi precisament per assegurar-nos, com va dir Goldin, que aquest “sigui el segle més gloriós i no el de l’ecodesastre o l’ecodestrucció”.
