L’argot financer no és fàcil d’entendre. En alguns casos, hi ha termes complexos fins i tot per a aquelles persones que fa diversos anys que són en el món de la inversió. Aquests són els conceptes borsaris que, segons els experts, haurien de conèixer tots aquells que volen començar a invertir en borsa o que ja ho fan i volen anar un pas més enllà.
Anàlisi tècnica i anàlisi fonamental
Els inversors s’han debatut tradicionalment entre dos corrents diferents: hi ha els qui defensen l’anàlisi tècnica, és a dir, l’estudi del mercat a través de l’ús de gràfics, i hi ha els qui sostenen que és millor analitzar el valor intrínsec de cada acció revisant totes les variables que n’afecten el valor, com per exemple el balanç de l’empresa, les seves vendes o els seus beneficis, a través de l’anàlisi fonamental.
En el món de la inversió, sempre hi ha hagut una certa polarització en l’opinió dels experts respecte a cadascun d’aquests dos corrents. No obstant això, totes dues anàlisis poden ser complementàries.
‘Blue chip’ i rampoina borsària
El terme ‘blue chip’ és un concepte anglosaxó que els inversors utilitzen per referir-se a empreses ben establertes que tinguin ingressos permanents, amb valors sense grans fluctuacions i que no presentin grans necessitats financeres. És a dir, una ‘blue chip’ és una empresa estable la inversió en la qual no comporta grans riscos.
Una rampoina borsària és tot el contrari. El concepte sol utilitzar-se per referir-se a actius amb un nivell de capitalització baix i amb un risc més elevat. La seva cotització presenta grans oscil·lacions, per la qual cosa són objecte d’especulació i, a més, són molt fàcils de manipular, de manera que poden veure’s afectats pels rumors.
A Espanya hi ha hagut molts exemples tant de ‘blue chip’ com de rampoines borsàries. Iberdrola o Cellnex serien exemples dels primers, ja que han tingut comportaments forts molt per sobre de la mitjana dels seus respectius sectors i amb alt capital negociat. “Respecte a les rampoines, potser triaria Dogness International Corp dels Estats Units”, diu Ricardo González, autor del llibre El código de Wall Street. “És un valor poc líquid i que ha estat molt volàtil les últimes setmanes”.
‘Pay out’
La traducció literal de ‘pay out’ és, més o menys, ‘sortida d’efectiu’. Com el seu mateix nom indica, representa el percentatge dels beneficis que una empresa dedica al pagament de dividends entre els seus accionistes. Té una importància cabdal per a aquells inversors que volen convertir el seu patrimoni en rendes periòdiques abonades en forma de dividends.
Malgrat això, molts experts solen interpretar-ho com un indicador poc rellevant, ja que sol veure’s reflectit en el preu.
‘Alfa’ i ‘beta’
Quan s’analitza un fons d’inversió, normalment s’acostuma a parar atenció a dues variables: l’alfa i la beta. Aquestes dues variables són els dos factors principals que expliquen la rendibilitat obtinguda per un determinat gestor i si aquesta està per damunt o per sota del mercat. Així, l’alfa representa l’excés de rendibilitat ajustada al risc generat pel gestor, mentre que la beta mesura la variabilitat de la rendibilitat del fons comparada amb la variabilitat de la rendibilitat de l’índex de referència.
González explica com funcionen totes dues variables i en quins àmbits solen utilitzar-se. “La beta és un indicador utilitzat per quantificar la volatilitat o risc d’un actiu respecte a la referència. Per al rendiment, sol utilitzar-se més l’alfa, les lectures del qual per sobre de zero indiquen un rendiment superior a la referència i, per sota, un rendiment inferior a aquesta”.
Per a Aurelio Jiménez, economista i ‘copywriter’ especialitzat en temes financers i d’inversió, l’alfa és la variable que se sol tenir més en compte. “Per a actius borsaris, té sentit sempre que tinguin suficient històric; així i tot, no hauria de ser l’únic indicador, sinó que també cal tenir presents la naturalesa de l’actiu i altres ràtios financeres”.
Altres experts també defensen que un inversor ha de tenir en compte tots dos aspectes, tant rendibilitat esperada com volatilitat esperada. No serveix de res buscar rendibilitats altes si l’inversor no és capaç de suportar l’alta volatilitat lligada a aquest objectiu d’inversió. El binomi rendibilitat-risc sempre va lligat, de manera que per trobar altes rendibilitats s’haurà d’estar disposat a patir altes volatilitats i viceversa.
Palanquejament financer
El palanquejament financer és una tècnica d’inversió a través de la qual s’incrementa la rendibilitat potencial a costa d’elevar el risc d’una determinada operació. Normalment es duu a terme de dues formes: prenent diners prestats o a través d’instruments derivats, com els futurs o les opcions, que exigeixen la integració d’un petit volum financer per assumir posicions de risc molt superiors.
La majoria de vegades, el palanquejament financer exigeix utilitzar endeutament per finançar una determinada operació. Això fa que la rendibilitat pugui multiplicar-se però, al mateix temps, que l’operació no surti bé i, per tant, s’hagin d’assumir més pèrdues de les previstes.
‘Bid’, ‘ask’ i ‘spread’
A diferència del que molta gent pensa, en els mercats financers hi ha dos preus: ‘bid’ i ‘ask’, és a dir, els preus de demanda i d’oferta, respectivament. ‘Bid’ és el preu més alt que el comprador està disposat a pagar, mentre que l’‘ask’ és el preu més baix al qual el venedor està disposat a vendre.
El ‘bid’ i l’‘ask’ poques vegades solen ser iguals. La diferència entre tots dos es coneix com ‘spread’, i s’utilitza també com una mesura de la liquiditat d’un actiu. Com que el ‘bid’ és sempre més alt que l’‘ask’, l’inversor ha d’assumir aquest marge dins de la seva operativa i, per això, com menor sigui aquesta diferència (el seu ‘spread’), millor és el resultat per a l’inversor, perquè assumirà un marge més petit.
