Poc abans d’acabar la Segona Guerra Mundial, a la primavera del 1945, alguns dels principals diaris que havien cobert els anys més durs del conflicte, com els britànics The Times i The Manchester Guardian (més tard, The Guardian) i els nord-americans The New York Times i Los Angeles Times, van encetar un debat que es va perllongar algunes setmanes sobre la crisi de la premsa escrita. Malgrat la qualitat de les impagables instantànies dels corresponsals al peu del conflicte o de la ingent quantitat de notícies, articles d’opinió i editorials que havien publicat, la sensació era que havien perdut la seva particular batalla amb la televisió, la popularitat de la qual s’havia disparat, també per l’auge dels primitius programes d’entreteniment i els telenotícies.
Avui, vuit dècades després, els mitjans se senten amenaçats davant la popularitat de les xarxes socials, que estan canviant radicalment la manera com s’accedeix a la informació. Tanmateix, aquesta eclosió tan sobtada ha creat, en paral·lel, un brou de cultiu propici per a la propagació de notícies falses o fake news, la velocitat de circulació de les quals fa molt difícil que se’n pugui evitar la difusió. Precisament, de la tasca de comprovació i identificació se n’ocupen les agències de verificació de notícies o fact checkers.
La crisi del coronavirus ha portat la polèmica a les entitats que hi ha darrere de les xarxes socials, després que es fes públic que WhatsApp impedia la viralització d’uns continguts determinats. Un debat que feia més o menys un any que estava instal·lat en l’opinió pública, quan Facebook —a l’ull de l’huracà des de les últimes eleccions dels Estats Units, quan es va fer públic que alguns dels seus treballadors filtraven notícies que els interessaven ideològicament— va anunciar que pretenia arribar a acords locals amb agències de verificació de notícies d’arreu del món per perseguir les notícies enganyoses i les fake news. Per afegir més llenya al foc, entitats com la consultora Gartner, al seu informe Top Predictions for IT Organizations and Users, adverteixen que, el 2022, la meitat de les notícies que circularan per la xarxa seran falses.
Et pot interessar: Les marques s’uneixen contra les fake news
Des de l’òptica de les empreses, la verificació o fact checking és molt útil per lluitar contra la desinformació, recuperar la confiança dels clients i de la societat en general i contribuir a establir uns canals de comunicació més sòlids i transparents. Com va assegurar Ana Pastor, periodista i fundadora de Newtral, en un dels seminaris web del cicle Meaningful Content organitzat per Havas PR, “avui, tothom menteix i els polítics són el reflex del que passa a la societat; tanmateix, hi ha moltes persones a qui no els importa que li menteixin mentre sentin el que volen sentir”.
El paper integrador de la IFCN
En realitat, qualsevol no pot exercir aquest paper de verificació, sinó que hi ha un estàndard internacional que marca, en aquest cas, la International Fact Checking Network (IFCN), a través d’un codi de principis al qual s’han d’adherir els qui vulguin formar part d’aquesta xarxa de supervisió. Aquest organisme, creat el 2015, s’ocupa de revisar les tendències i les pràctiques relacionades amb la deontologia de l’activitat, a més d’impartir cursos de formació per a especialistes en el rastreig d’aquesta mena de notícies a les xarxes socials i organitzar una conferència anual, la Global Fact, per analitzar l’estat de la situació internacional de la desinformació.
El seu codi de bones pràctiques té com a punts principals la transparència en l’ús de fonts, l’aposta per la independència i l’equitat, i el compromís en la realització de correccions obertes i honestes. A més, els qui s’hi vulguin adherir han de disposar d’una organització interna i unes fonts de finançament que puguin ser supervisades obertament, i comptar amb una metodologia professional i acceptada en la verificació d’informació a la xarxa.
Així mateix, hi ha un consell assessor que avalua les agències de qualificació que es volen adherir a partir de més de 30 criteris, com, per exemple, que els candidats no poden tenir la seva feina controlada per un Estat o per un partit polític. Els seus estàndards són tan elevats que multinacionals com ara Google i Facebook (inclòs Whatsapp) exigeixen a les entitats que disposin del segell de la IFCN abans de poder treballar amb aquestes entitats (de fet, el conegut cercador ofereix fins i tot l’eina Google FactCheck, que basa el seu contingut en les aportacions dels socis d’aquesta organització).
Com funciona el fact checking
La Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries (IFLA, segons les seves sigles en anglès) ha desenvolupat algunes claus per atorgar credibilitat al procés de verificació de notícies, com ara investigar la font o l’origen de la informació, conèixer més coses sobre el seu autor, contrastar les dades anant a les fonts originals, corroborar que les dates són les adequades (no s’han tret de context les xifres), evitar els biaixos (personals, polítics, socials...) i acudir, sempre que es pugui, a l’assessorament d’experts per obtenir un coneixement més alt d’allò que s’analitza.
Algunes de les referències mundials en verificació de notícies són les entitats nord-americanes Snopes.com i Factcheck.org i la francesa Factuel. Cadascuna té la seva pròpia estratègia de rastreig, monitoratge i contrast de la informació, si bé en la majoria dels casos, independentment de la varietat en l’ús de programes de programari, comparteixen alguns trets: fer servir estadístiques oficials, acudir a informes d’organismes, posar-se en contacte amb especialistes o, directament, preguntar als equips dels polítics per esbrinar d’on han obtingut la informació.
Et pot interessar: Els avantatges de prendre decisions estratègiques amb la millor gestió de la sobreinformació
A més, com indiquen des de l’espanyola Newtral, el resultat de cada verificació passa diferents filtres, com l’equip tècnic i la direcció de l’entitat, a més de la comprovació inicial que ha d’haver fet el professional de la informació. Al costat d’aquesta supervisió més humana, també hi ha plataformes tecnològiques que serveixen de suport, com ara Google Fact Check Toolbox, que disposa, al seu torn, de dues eines: Fact Check Explorer i Fact Check Markup Tool. La primera d’aquestes eines permet fer una cerca ràpida a Internet sobre notícies enganyoses relatives a una persona o una entitat; en el cas de la segona, destinada només a professionals, es pot afegir el procés de verificació que s’ha dut a terme sobre una informació determinada, amb la finalitat que pugui ser consultada en el futur.
En el cas específic de Twitter, potser la xarxa social més propícia per a la difusió de notícies falses, hi ha una eina, anomenada twXplorer, que permet conèixer l’origen de les etiquetes, els comptes que les mouen i els enllaços relacionats. Per identificar especialment si s’estan utilitzant bots, existeix Botometer. Una altra eina és InVID, que permet verificar vídeos de Facebook i YouTube i comprovar-ne el context, la veracitat del contingut i el compliment de la legislació de drets d’autor. No obstant això, com adverteix Ignacio Martínez, director d’Eprensa, “igual d’important que identificar notícies enganyoses és aconseguir dibuixar la traçabilitat de la notícia per conèixer-ne l’origen, perquè hi ha gent que guanya molts diners amb això, via audiències o per mitjà d’estafes, com el phishing”.
La verificació a la UE i a Espanya
Des de l’any 2016, afavorit per la Comissió Europea, hi ha un Grup d’Experts d’Alt Nivell, que analitza l’estat de situació del fact checking, les deliberacions del qual s’han materialitzat en un informe titulat A multi-dimensional approach to disinformation, en què es destaca la feina de la IFCN per supervisar les agències verificadores de notícies a la xarxa. El 2018, la Comissió Europea va presentar, a més, el Pla d’acció contra la desinformació, enfocat fonamentalment a contrarestar l’allau de notícies falses que provenien dels països de l’est del continent. Finalment, al cap d’uns quants mesos es va posar en marxa fins i tot un verificador propi impulsat des de les institucions continentals, anomenat Factcheck.eu.
D’altra banda, a Espanya només hi ha tres entitats integrades a la IFCN: EFE Verifica, Maldita.es i Newtral. Juntament amb aquestes entitats, n’hi ha d’altres que no formen part d’aquesta associació, com també un grapat d’entitats molt especialitzades en uns segments determinats, com el sanitari (Saludsinbulos), i d’altres que, sense estar a la IFCN, sí que tenen acords amb Facebook (com l’Agència AFP). EFE Verifica, filial de l’Agència EFE, afirma que la seva metodologia de treball consisteix a seleccionar declaracions de personatges polítics que poden suscitar alguna mena de dubte i, després, publicar-ne una conclusió a partir de l’anàlisi amb diferents fonts per contrastar la veracitat d’allò que s’ha dit.
Maldita.es va ser creada el 2018 i declara que és una entitat sense ànim de lucre que es finança principalment a través del micromecenatge, acords puntuals amb Facebook i Google i col·laboracions en mitjans de comunicació. Divideix el seu treball de verificació en quatre àrees: Maldita Hemeroteca, Maldita Ciencia, Maldito Bulo i Maldito Dato. D’altra banda, en el cas de Newtral, el seu origen està vinculat al programa de La Sexta El Objetivo, que, de fet, va ser el primer que es va acreditar a la IFCN, encara que més endavant va cedir el seu lloc a la companyia. Avui dia, és la més important d’aquest tipus d’agències a Espanya, amb uns 60 treballadors, i es finança per mitjà de la producció audiovisual que fa per a grups mediàtics, a més dels ingressos que obté com a verificador oficial de Facebook. El 2018, la seva facturació va ser de 3,8 milions d’euros, i els seus beneficis, de 868.857 euros.
En tots els casos, les entitats es nodreixen de professionals de diferents camps per a la verificació de continguts, tot i que difereixen en la seva estratègia de revisió. Newtral, per exemple, inclou en el seu equip no tan sols periodistes, sinó també altres perfils com ara enginyers, documentalistes i investigadors. Segons recull la seva pàgina web, seleccionen declaracions de polítics de diferents partits i administracions públiques en diaris, entrevistes de ràdio i televisió, xarxes socials i qualsevol plataforma pública. A partir d’aquí, valoren la transcendència de la declaració i de l’autor, si es repeteix com un argumentari creat intencionadament per confondre i si té contingut verificable amb dades. També afirmen que rebutgen les opinions que formen part de la lògica retòrica política. Amb tot això, classifiquen les informacions com a certes, veritats a mitges, enganyoses o falses.
A EFE Verifica, la metodologia per a la verificació és, fins i tot, més artesanal, ja que consisteix a seleccionar declaracions de personatges polítics sobre la veracitat dels quals hi pugui haver dubtes i, posteriorment, fan un treball de consulta de dades oficials i de contacte amb fonts oficials. D’altra banda, Maldita.es, segons la seva pàgina web, selecciona les declaracions per verificar, per mitjà d’un sistema de ponderació que es basa en la mateixa viralització de l’afirmació o en la possible repercussió política o social que pugui tenir. En aquest punt, els analistes consulten la persona interessada i altres fonts seguint el seu criteri professional. Quan s’ha verificat una declaració, és sotmesa a tres nivells d’edició: des del redactor, passa pel coordinador i, després, pel cap de redacció. Cal que els tres nivells estiguin d’acord que la verificació s’ha fet correctament perquè aquesta declaració sigui publicada.
Malgrat tots aquests mecanismes de verificació que duen a terme les diferents agències, Ana Pastor aposta per ser tan pràctics com sigui possible, amb la finalitat d’evitar la difusió de qualsevol notícia enganyosa: “Si tenim dubtes d’una informació, no l’hem de compartir mai; els primers tallafocs de les fake news sempre som els mateixos consumidors digitals”.
