Vanesa Mourelle ha sentit en ocasions que alguna cosa no anava bé dins seu quan aconseguia els seus objectius professionals. Tot i l'èxit obtingut, no experimentava una satisfacció plena. Alguna cosa fallava. «Sempre he atribuït a la sort i a aspectes externs a mi les coses bones que em passen», explica. «Fins i tot quan afalagaven els meus èxits, sempre em quedava amb la part dolenta», afegeix.
Amb el pas dels anys ha posat nom a aquesta sensació. Ara sap que es diu síndrome de l'impostor i també que l'ha superat. «En el moment en què em vaig anar analitzant i em vaig adonar que tenia experiència, coneixement i altres valors, es va anar diluint aquesta inseguretat», exposa.
Aquesta síndrome no és nova. La va descriure per primera vegada el 1978 l'estudi “The Impostor Phenomenon”, publicat a l’International Journal of Behavioral Science. Les persones que la pateixen els passa el mateix que a Mourelle: atribueixen els seus mèrits a factors externs, no als propis, i senten por de ser descoberts com si fossin una mena d’impostors.
Alguns informes apunten que la pateixen més les dones que els homes. Un d'ells, elaborat per la Universitat de Cincinnati, als Estats Units, Impostor phenomenon and motivation: women in higher education (Fenomen impostor i educació: les dones en l'educació superior), revela que elles l’experimenten per sobre de la mitjana.
Leire Gartzia, professora de Lideratge i Gestió del Canvi a la Deusto Business School, creu que això es deu al fet que quan les dones van començar a incorporar-se al mercat laboral, als anys seixanta i setanta de segle passat, es van trobar amb un model «fortament masculí, basat en el presentisme, el rendiment, la competitivitat i l'ambició, que van copiar i que era molt diferent del femení, basat en la sensibilitat, les cures o l'empatia».
Katharine D'Amico, professora de l'Executive MBA d'Esade, hi afegeix "«la manca d'un model de referència» de les dones que arriben a un món on encara els homes ocupen una posició dominant, amb un 62 % dels càrrec de l’alta direcció davant de només un 38 % de les dones. «Si no tenim aquesta referència, ens afecta la manera de sentir i sorgeixen els dubtes: realment valc o no?, soc aquí per ser dona o per les meves competències?», exposa.
Debbie Crosbie, CEO de TSB a la sessió “Converses sobre diversitat” organitzada pel Sabadell Women Inspiration Group de Banc Sabadell, fa especial èmfasi en com d'important és que les empreses generin oportunitats més flexibles perquè les dones es plantegin o s'interessin per accedir a llocs de més responsabilitat. Tenir la capacitat de planificar una jornada que combini treballar a casa i a l'oficina a partir dels objectius i els projectes en curs seria una bona mesura per augmentar la flexibilitat laboral. Les empreses han de generar l'entorn de confiança adequat perquè les treballadores se sentin segures de plantejar determinats canvis en el seu nivell de presentisme o teletreball, afegeix la CEO de TSB.
Les expertes coincideixen que la COVID-19 i el teletreball estan augmentant aquesta sensació i suposen un pas enrere en la lluita de la dona per la igualtat laboral. «Com que es passa més temps a casa, s’assumeixen més tasques i creix la percepció que estàs mentint, que fas un paper que no és real», diu Gartzia. «Les fronteres entre llar i feina ara són difuses. La dona sent que fa doble torn. Aquesta ansietat la porta a sentir-se ‘cremada’. La COVID-19 és una amenaça per al progrés que hem assolit», afirma.
Les dades ho certifiquen. Abans de la pandèmia, un estudi de la consultoria McKinsey assenyalava que les dones es feien càrrec del 75 % de la feina no remunerada; és a dir, de la cura dels fills i de les tasques de la llar. La COVID-19 ha suposat un afegit extra per a aquesta càrrega de treball. Les mares de nens de primària dediquen una mitjana de cinc hores al dia a l'educació a la llar, mentre que els pares en dediquen dues, segons un estudi de la University College de Londres. Més del 60 % de les progenitores que treballen van dir que des que va començar la pandèmia s'han ocupat principalment de la cura dels nens, en comparació amb el 42 % dels pares, segons una altra enquesta realitzada pel portal de recerca de feina FlexJobs. El 17 % de les mares van deixar la feina, en comparació amb el 10 % dels pares.
Més coses a fer, a la feina i a casa, més pressió per complir i bé amb aquesta doble tasca i alts nivells d'ansietat provocats per la por a l'acomiadament i a la inseguretat financera desemboquen també en un increment de la síndrome de la impostora en les dones que treballen per compte d'altri.
Però, passa el mateix amb les dones que decideixen muntar un negoci? Demà (19 de novembre) se celebra el Dia Internacional de la Dona Emprenedora, una bona raó per observar un món on les distàncies entre homes i dones pel que fa a la participació són molt fines. El 2019 hi havia un 51,6 % d'homes emprenedors i un 48,4 % de dones. Són dades del Global Entrepeneurship Monitor, que elabora cada any l'Observatori de l'Emprenedoria a Espanya.
«Crec que aquesta síndrome es dona menys en les dones que emprenen», afirma Mercedes Bermejo, psicòloga clínica i directora de Psicólogos Pozuelo. «Quan emprens i no hi ha un cap, no hi estàs tan exposada, no et poden comparar amb altres companys», explica.
La visió de la docent de la Deusto Business School és menys optimista i opina que es dona igualment en l'emprenedoria. «És un altre factor, una altra dificultat afegida que s'ha d'afrontar», a més de la casa, el teletreball i la necessitat de ser líder, puntualitza.
ENFORTIR L'AUTOESTIMA, REBAIXAR L'EXIGÈNCIA I CELEBRAR ELS ÈXITS
La psicòloga clínica Mercedes Bermejo s'apropa a aquesta síndrome a les teràpies que realitza al seu centre a través del que ella anomena línia de vida. Es tracta de recordar al pacient «l'esforç, el sacrifici i la feina que li ha costat arribar on és», descriu. El següent pas és «reconèixer, validar i creure en les competències que cadascú té per desenvolupar aquest càrrec».
A més d'aquesta eina, Bermejo recomana també fer una «tasca important sobre l'autoestima, com un es veu cadascú a si mateix. I després validar-se, creure’s que s’és mereixedor de tots els èxits». L'últim pas és «rebaixar el nivell d'exigència que cadascú té amb si mateix, acceptar els compliments que rep i, finalment, saber celebrar tots aquests triomfs», conclou.
Una cosa similar proposa Manuel Fernández, professor dels estudis d'Economia i Empresa a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i coach de directius: «Has de fer una llista dels èxits per veure tot el que has aconseguit», sentencia.
A més, aconsella la pràctica deliberada; una estratègia que afavoreix el desenvolupament de nous esquemes mentals mitjançant un entrenador o una persona que aporti un «feedback de molta qualitat». Es tracta, com diu, de «conèixer les teves emocions, desmuntar les teves creences i entaular un millor diàleg intern amb tu mateix».
