L'augment de l'esperança de vida suposa haver d'assumir més despeses associades a les cures i els serveis necessaris que comporta la tercera edat. Aquesta situació impulsa la consolidació de fórmules innovadores, com ResiRent, que obren noves línies de finançament.
L'hivern demogràfic s'acosta i no només afectarà el sistema de pensions. L'augment de l'esperança de vida és una bona notícia fruit del progrés de la societat i de la sanitat espanyoles, però també implica reptes importants per a l'estat del benestar. Inevitablement, la sostenibilitat del sistema de pensions està en el punt de mira i suposa un repte de primera magnitud per al país i els seus ciutadans, que hauran d'assumir més despeses associades a les cures i els serveis necessaris que comporta la tercera edat.
Segons les últimes previsions demogràfiques de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), si es mantenen les tendències actuals, el 26 % de la població resident a Espanya tindrà 65 anys o més d'aquí a quinze anys. Per contextualitzar la xifra, convé ressaltar que la població d'aquestes edats suposava el 10,2 % del total el 1975, el primer any de registres de l'INE, i que avui suposa el 19,6 % de la població. Les previsions impliquen que d'aquí a 15 anys un de cada quatre espanyols superarà aquesta franja d'edat.
A més, tal com explica Miquel Perdiguer, CEO de Pensium, «a Espanya la població està creixent sobretot per la part alta de la piràmide». El directiu d'aquesta empresa centrada en aquest segment de la població sap del que parla, de fet, es preveu que la població centenària, formada pels ciutadans de 100 anys o més, es multipliqui per tres en aquests 15 anys i passi de les 12.551 persones de l'actualitat a 41.836 persones el 2035.
Aquests canvis suposen, en conjunt, un increment de l’esperança de vida al país, que el 2035 superarà els 83 anys en el cas dels homes (tres anys més que el 2020), i s’acostarà als 88 anys en el cas de les dones (dos anys més que el 2020). Aquest augment de l'esperança de vida va acompanyat, en termes generals, d'un increment en la qualitat de vida després de la jubilació. És a dir, amb tota probabilitat hi haurà moltes persones que arribaran a la seva jubilació en bones condicions físiques i mentals, però no totes tindran la mateixa sort. Previsiblement, un percentatge important dels jubilats de 2035 serà dependent.
Les xifres de la dependència: 3.600 milions d'euros fins al 2023
La dependència és l'estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons d'edat, malaltia o discapacitat necessiten l'atenció d'una altra persona per poder dur a terme les activitats bàsiques de la vida diària com són menjar, beure, vestir-se o moure’s, entre d'altres. També es consideren dependents les persones que necessiten suports per tenir una vida autònoma, és a dir, per prendre decisions i dur a terme diferents activitats, a causa d'una discapacitat intel·lectual o una malaltia mental.
Quines implicacions té això per a una societat? En primer lloc, suposarà noves previsions per al sistema sanitari espanyol, que garanteix l'atenció a totes les persones i persegueix la superació dels desequilibris territorials i socials. A més, exigirà als governs augmentar les partides destinades a finançar la dependència.
De fet, el Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 i les comunitats autònomes van aprovar al gener el Pla de xoc de dependència, amb una injecció de fins a 3.600 milions d'euros fins al 2023. L'objectiu d'aquest nou pla implica reduir les llistes d'espera de la dependència i millorar els serveis i les prestacions per a les persones dependents.
Com es finança la dependència?
El sistema de dependència es finança amb les aportacions particulars dels dependents i amb transferències finalistes en tres fons principals: un nivell mínim, un nivell acordat i altres aportacions addicionals voluntàries per part de les mateixes comunitats autònomes. El Pla de xoc de dependència del Govern contempla, en concret, més de 600 milions d'euros en Dependència el 2021: 283,2 milions del nivell acordat i la resta, del nivell mínim. A més, en els pressupostos dels dos pròxims anys s'inclouran nous augments, de manera que la xifra total de la inversió en el Sistema de Dependència durant aquests anys serà de 3.600 milions d'euros.
Andalusia (52,2 milions d'euros), Catalunya (46,6 milions) i la Comunitat de Madrid (36,1 milions) són les regions que més diners rebran del repartiment del nivell acordat. Entre les tres autonomies, rebran de l'Estat 135 milions d'euros, gairebé la meitat del repartiment del nivell acordat (283,2 milions d'euros).
A més del pla de xoc, el Govern vol aprovar també un pla específic per a la reducció de la llista d'espera, i regularà la figura de l'assistent personal a domicili.
Així mateix, pretén que a finals de 2022 totes les persones dependents amb grau reconegut que visquin al seu domicili tinguin accés al servei de teleassistència i aposta per reforçar la qualitat dels serveis i les condicions laborals de les persones que treballen en residències.
El paper de les residències
I és que, en aquest context, les residències s'han convertit en un recurs essencial per a tota societat avançada. «I en el cas de les persones amb dependència és encara un recurs més necessari», assenyala Miquel Perdiguer. Explica que quan una persona gran entra en dependència, inicialment és la mateixa família qui intenta ajudar perquè la seva vida canviï el menys possible. Però quan aquesta dependència comença a ser més important i la persona gran té dificultats de mobilitat, de coordinació o comença a mostrar pèrdua de facultats cognitives, és necessària l'ajuda professional. «I en aquest cas, la residència és la millor solució», afegeix.
Al seu parer, les residències aporten «avantatges» en la cura de les persones dependents, com la garantia d'atenció les 24 hores al dia i el factor de socialització. En un centre residencial la persona gran conviu amb altres persones amb les quals comparteix activitats, converses i passejades, entre altres coses. «Això ajuda moltíssim les persones a mantenir-se actives i afavoreix que el seu estat físic i cognitiu no empitjori», assenyala.
A més, moltes vegades no es pensa en com de difícil pot resultar per a la família atendre una persona dependent i, fins i tot, pot repercutir en la salut del cuidador. Segons Perdiguer, les persones cuidadores són majoritàriament dones amb una edat mitjana de 55-56 anys i que dediquen entre 8 i 12 hores al dia a la cura del seu familiar. Això repercuteix en la seva salut actual i futura, i en molts casos també en la seva economia, ja que no poden treballar perquè es dediquen a la cura del seu familiar gran.
Tot i que és indubtable el valor que aporten les residències tant a la persona dependent com a la resta de la seva família, la veritat és que encara hi ha moltes dificultats per accedir a aquest servei. Una de les més importants, tal com explica Perdiguer, és que el nombre de places que hi ha disponibles a Espanya és insuficient. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana una ràtio de cinc places per cada 100 persones majors de 65. No obstant això, tal com assenyala el CEO de Pensium, a Espanya la ràtio és de 4,21 i fa nou anys era de 4,56. «Gairebé no ha variat tot i el progressiu envelliment de la societat espanyola», sosté. A parer seu, a hores d'ara caldria crear unes 70.000 places per complir amb la recomanació de l'OMS, un 18,4 % més de les 381.158 actuals.
Per a Perdiguer, cal augmentar el nombre de places públiques, però, alhora, cal buscar solucions que permetin als ciutadans assumir el cost d'una plaça privada. En aquest context, el CEO de Pensium parla de ResiRent, un servei que permet obtenir recursos de l'habitatge en propietat del ciutadà gràcies a l'avançament dels lloguers, sense posar en perill la seva propietat i sense necessitat de fer cap tipus d'hipoteca ni aval. D'aquesta manera, l'habitatge 'treballa' per al pagament dels recursos que necessita la persona gran, i això permet finançar les seves necessitats assistencials.
I és que només el 27 % de les places que es crearan són públiques. Això implica que tres de cada quatre persones que estan en una residència han d'assumir el seu cost, que suposa un desemborsament mitjà d'uns 2.000 euros al mes, una despesa important que moltes famílies no poden assumir. «Aquí tenim un desequilibri difícil de solucionar, ja que els recursos públics són limitats. I la solució no és exclusivament incrementar la disponibilitat de places públiques, sinó que és també facilitar que les famílies puguin accedir a les places privades, buscant noves maneres d'assumir aquest cost», conclou.
