Dins de la indústria financera, els ràtings són eines clau que s'utilitzen com a referència per prendre decisions d'inversió. Encara que comptar o no amb un és una decisió de l'entitat que emet un producte al mercat, el més habitual és que per obtenir finançament resulti imprescindible disposar, almenys, d'una o dues qualificacions per part de les principals agències internacionals habilitades per a això.
Si bé existeixen més de 70 agències de ràting en el món, tres representen al voltant del 90 % del mercat: les nord-americanes Standard & Poor's, Moody's si Fitch IBCA. A gran distància d'elles, es troben altres com, per exemple, la canadenca DBRS o l'altra nord-americana Dun & Bradstreet. Totes elles comparteixen la característica que no tenen posicions de risc ni interessos en el mercat i que no pertanyen a cap gran grup financer que pugui influir en les seves decisions. En relació a Europa, al llarg dels últims anys, hi ha hagut peticions per crear una agència oficial de qualificació, de caràcter públic, però, de moment, la proposta no s'ha arribat a concretar.i
Quina informació proporcionen als inversors?
La principal tasca d'aquestes agències de qualificació és la d'avaluar el risc de crèdit del sector públic i de les companyies financeres que escullen finançar-se per mitjà dels mercats de capitals. Gràcies a les seves anàlisis, estableixen uns ràtings que, bàsicament, jerarquitzen als actius i a les organitzacions segons el seu nivell de solvència i en relació a la possibilitat que es produeixi un impagament de les seves obligacions financeres. Aquestes qualificacions són reconegudes pels inversors i, per mitjà d'aquesta informació, coneixen el risc associat a determinats productes financers, tenint en conseqüència les seves decisions en relació a ells.
Aquestes agències suporten un paper molt important dins de la indústria financera, ja que brinden una informació clau per als inversors a través de les seves qualificacions. A grans trets, proporcionen una avaluació del risc creditici implícit per a les companyies, les accions, els bons governamentals, els valors recolzats per hipoteques i les obligacions de deute garantides.
Malgrat tot, una companyia pot optar per finançar-se emetent deute sense contractar una d'aquestes agències, encara que això suposarà, amb tota probabilitat, que hagi d'abonar un tipus d'interès sensiblement més alt per aconseguir atraure inversors.
Com llegir un ràting
Els ràtings, al cap i a la fi, no deixen de ser com les notes que reben els alumnes a la fi del trimestre. En aquest cas, els diferents productes financers obtenen un ràting en forma de codi alfabètic segons la seva qualitat creditícia o la de l'organització que l'ha emès (Standard & Poor's i Fitch IBCA utilitzen la mateixa escala de qualificació, però Moody's utilitza barems d'anàlisi lleugerament diferents). Per arribar a aquest codi, les agències recullen tota la informació d'aquells que sol·liciten els seus serveis i l’estudien d'acord amb la seva pròpia metodologia, exposant els actius a diferents supòsits d'estrès per observar com es comportarien, el que ajuda a determinar el seu risc real.
És a dir, que, si una companyia desitja emetre un bo, ha de contractar una agència de ràting perquè ho avaluï i el qualifiqui, una situació que, de vegades, pot suscitar polèmica entre alguns inversors. No obstant això, cal destacar que aquestes entitats viuen de la seva reputació i de la qualitat del seu treball d'anàlisi, de manera que no succeeix cap conflicte d'interès, ja que això els faria perdre tota credibilitat a ulls del mercat. Normalment, els actius de renda fixa que emeten els estats són els que compten amb un risc de crèdit més baix, el que significa que 'paguen' menys a l'inversor, ja que les entitats amb una major qualitat creditícia, en disposar de més interès per part dels inversors, poden oferir una menor rendibilitat pels seus actius.
Hi ha qualificacions a llarg termini (per al mercat de capitals) i a curt termini (per al mercat monetari). Dins de les primeres, es diferencia entre actius investment grade i actius non investment grade, segons si la solvència de l'emissor es puja o no. De totes maneres, qualsevol d'elles pot variar amb el pas del temps, mitjançant les successives avaluacions que duen a terme els especialistes d'aquestes agències.
Les qualificacions són de vital importància per a les companyies que emeten un producte financer, ja que, si és baixa, o, fins i tot, si es perd un grau d'inversió durant una revisió, pot suposar l'encariment en l'accés al finançament o, el pitjor dels casos, directament impedir que pugui accedir al mercat per obtenir finançament.
Halo de polèmica
Possiblement, un dels moments més crítics per a les agències de ràting es va produir el 2008, amb l'anterior crisi econòmica. En aquella ocasió, les tres grans agències havien classificat diversos préstecs i hipoteques ferralla d'alt risc (més conegudes com a subprime) amb qualificacions molt elevades, el que va contribuir a despertar l'interès de molts inversors. Després d'esclatar la bombolla immobiliària als Estats Units (EUA), es va comprovar, però, que no tenien cap valor, el que va aprofundir i estendre la crisi que es va produir a continuació.
A partir d'aquest esdeveniment, es va augmentar la regulació de les agències de ràting, per exemple, en el cas dels EUA, aprovant el 2010 una llei de protecció al consumidor dels mercats financers, coneguda com la Llei Dodd-Frank. També es va establir la creació de nous organismes de supervisió dels sistemes financers, tant a Europa com a Amèrica del Nord, destinats a vetllar perquè els mecanismes d'avaluació dels actius i de les organitzacions siguin taneficients com sigui possible.
A Europa, és l'Autoritat Europea de Valors i Mercats (ESMA, segons les seves sigles en anglès) la que regula l'activitat de les agències de ràting, Ocupant-se, segons la seva llei fundacional, de «la integritat, la responsabilitat, la bona gestió i la independència de les activitats de qualificació creditícia per assegurar qualificacions de qualitat i alts nivells de confiança dels inversors». El seu homòleg als EUA és la Comissió de Borsa i Valors (SEC, per les sigles en anglès). A nivell nacional, a Espanya hi ha la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) com a principal supervisor de la indústria financera, mentre que, per citar un altre cas, al Regne Unit està l'Autoritat de Conducta Financera (FCA), una de les més prestigioses del món.
