Benjamin Graham, considerat per molta gent el pare de la gestió activa, solia dir que «les persones que no poden controlar les seves emocions no són aptes per a obtenir beneficis mitjançant la inversió». Per això, era un ferm defensor de la filosofia d’inversió coneguda com value investing, i que, a grans trets, pretén generar rendibilitats positives de manera consistent a llarg termini. Uns quants anys més tard, el conegut empresari Warren Buffett va adoptar aquest enfocament, i es va convertir en un dels inversors més prestigiosos (i rics) del planeta.
Tant Graham com Buffett professaven devoció per la gestió activa, que consisteix a invertir en actius de companyies o en deute d’empreses i de nacions, d’acord amb la convicció professional del gestor, que, mitjançant el seu propi criteri, s’encarrega de seleccionar entre l’oferta que hi ha als mercats, tot el que creu que mereix estar en una cartera per a respondre amb èxit als objectius financers marcats. El rigor professional, l’anàlisi d’informació obtinguda a través de fonts fiables i el maneig de la psicologia de l’inversor són elements clau per desenvolupar una estratègia de gestió activa que, si bé no té garantit l’èxit a priori, sí que té més probabilitats d’aconseguir-lo, sobretot si s’envolta de l’assessorament d’especialistes en l’àmbit financer.
Per la seva banda, la gestió passiva consisteix a construir una cartera que, simplement, repliqui el comportament d’un determinat índex de referència, de manera que el gestor professional no ha de prendre cap decisió, sinó copiar el selectiu fixat com a objectiu, comprant els valors que hi cotitzen en la mateixa proporció. La variació en les posicions dependrà únicament i exclusivament de com es va modificant el comportament de l’índex al llarg del temps. Aquest tipus de filosofia d’inversió serveix tant per a la renda variable com per a la renda fixa i, en principi, el seu principal avantatge respecte a la gestió activa rau en el fet que els costos associats són sensiblement menors, tant perquè hi ha una disminució en les operacions de compravenda com perquè no és tan necessari que els professionals hi dediquin tant de temps, ja que les decisions d’inversió no depenen d’ells.
Avantatges i inconvenients
El principal benefici d’escollir la gestió activa és que als comandaments dels principals fons d’inversió hi ha els professionals amb més talent de la indústria financera, així com les gestores amb un nivell de credibilitat i reputació més elevat. Sota el principi de rendibilitzar al màxim el capital, dins de la categoria i els límits que s’imposa cada fons en el seu respectiu fullet i política d’inversió, l’estalviador posa en mans de grans especialistes els seus diners perquè li generin alfa, és a dir, valor afegit, gràcies a les decisions estratègiques i tàctiques que prenen, basant-se en l’anàlisi constant del mercat, de les empreses, dels seus equips directius o de les condicions d’un sector o de l’economia en general.
Et pot interessar: Allò que has de saber sobre els fons d’inversió
En canvi, en la gestió passiva, eliminant el risc qualitatiu de la gestió per part dels professionals, es deixa l’evolució de la rendibilitat a mercè del comportament del mercat. Com que en aquest cas hi ha menys execució per part dels especialistes, la gestió passiva és més econòmica pel que fa a les comissions que l’activa. Tanmateix, és en la gestió activa on, de manera habitual, per intentar maximitzar el binomi rendibilitat-risc es fan moviments de posicions a les carteres, per exemple, reduint o incrementant l’exposició a la renda variable o acaparant més liquiditat per disposar d’un coixí més important amb el qual invertir en el futur.
A més, els partidaris de la filosofia passiva també afirmen que és molt complicat que un fons d’inversió qualsevol pugui batre sistemàticament el mercat, i que, al costat d’exercicis on sí que ho aconsegueixi, se n’alternaran altres en què hi haurà caigudes, de manera que, segons la seva opinió, a llarg termini compensa més als partícips optar per replicar índexs de referència. No obstant això, fins i tot en moments de crisi global com la que afronta el món després de la pandèmia recent del coronavirus, hi ha professionals en la gestió activa que estan aconseguint resultats molt positius en els fons que dirigeixen, la qual cosa demostra que l’anàlisi constant, l’experiència dels especialistes i el bon ús de la informació poden donar fruits molt eficients per als estalviadors en forma de rendibilitat.
No són excloents
En una conjuntura com l’actual, en què, d’una banda, els tipus d’interès són propers a zero, cosa que obliga els inversors a prendre decisions més agressives per trobar rendibilitat, ja que els productes de renda fixa més conservadors ofereixen menys revaloració i, de l’altra banda, la crisi sanitària ha portat una alta volatilitat a la majoria de borses de tot el món, potser el més aconsellable per a un estalviador amb un perfil de certa aversió al risc és combinar les dues filosofies per millorar encara més la diversificació de la seva cartera.
Et pot interessar: Volatilitat: què és i com reduir-ne l’impacte en les nostres inversions
Per exemple, a través dels fons indexats, es pot intentar replicar algun gran índex que, a llarg termini, tingui possibilitats molt escasses de tenir un mal comportament. Al costat d’això, recórrer a l’ajuda d’un expert per seleccionar fons d’inversió de diferent tipologia i nivell d’exposició servirà per optar a aconseguir amb el pas el temps una revaloració més alta que la de qualsevol índex, ja que el gestor professional utilitzarà el seu coneixement, experiència i accés a la informació per recomanar diferents estratègies i moviments segons la realitat financera de cada moment. A més dels fons indexats, dins de la gestió passiva hi ha els ETF, que cotitzen al mercat i que operativament funcionen de la mateixa manera que les accions, replicant un índex de forma física o a través dels derivats.
Convé aclarir que, tot i que la gestió activa té bastants més defensors entre els inversors especialitzats, pràcticament cap renuncia en un moment donat a poder destinar una part de la cartera a fons indexats. El mateix Warren Buffett, gran baluard de les estratègies actives, té escrit en el seu testament que la seva herència, quan mori, s’haurà invertir en un 90 % en un fons indexat a l’S&P 500, mentre que el 10 % restant s’haurà de destinar a bons nord-americans a curt termini. En tot cas, Buffett sempre ha afirmat que l’únic sistema per diversificar aviat una cartera és a través de la gestió activa, perquè és la manera més eficient de minimitzar les anades i vingudes dels mercats, per exemple, en moments d’alta volatilitat com l’actual.
